La meva vida està plena de desconeguts coneguts. Arran de tenir la possibilitat, la bonica possibilitat, d’estar coneixent (ara sí!) a un d’ells… m’he adonat que a la meva vida hi ha certes persones, realment desconegudes, a les que anomeno coneguts; i no ho són.
M’explicaré. A diari, inclús durant anys, hi ha persones que formen part del nostre dia a dia. Ens podem remuntar als dies d’escola; allà compartíem cinc hores amb vint i escaig nens més, durant uns vuit anys, això fa un munt d’hores, dies, setmanes, inclús anys, amb pràcticament les mateixes persones. Podem dir que els coneixíem a tots ells? Per començar, hi va haver en ells un creixement, no només físic; i el contacte no era el mateix amb tots, de fet, amb alguns podien passar dies sense que jo interactués. Quelcom semblant durant els anys a l’ institut i la universitat, on els grups s’anaven fent cada cop més petits i hermètics. Crec que a mida que ens fem grans, que creixem, anem perdent aquesta facilitat per relacionar-nos que té un nen quan arriba a un parc amb la seva mare i el seu pare i s’apropa al grupet que ja hi jugava i demana per compartir pales i galledes o el seu torn per gronxar-se.
Les converses amb els companys de feina ens poden donar pistes de com són; dependrà dels temes d’aquestes i de les suposicions que nosaltres fem. Podem arribar a saber que al Jaume li agrada el cafè sol, sense sucre, que la Georgina és esquerrana i sempre vesteix amb pantalons texans, mai faldilla, i que la Sònia no suporta que mengem mandarina si ella encara està acabant-se el dinar… però això fa que passin a ser coneguts? La gent del gimnàs, els botiguers del mercat, la perruquera, la veïna del segon, la mare del millor amic de la meva filla… tots formarien part d’aquests desconeguts coneguts. Gent amb la que compartim part del nostre dia a dia, que es creuen a la nostra vida. Alguns, durant anys.
Què converteix a una persona en coneguda? Quan deixo de, només, creuar-me amb ella, quan la imatge que jo tinc d’aquesta persona ja no és la que em faig per com es comporta, com vesteix, els seus gestos, un missatge… i hi quedo. Busco aquell moment per seure i compartir. Saber què li treu la son, què fa que el seu cor somrigui, si s’aixeca de bon humor, de quin color són els seus ulls, si es mossega el llavi quan està nerviosa, si li agrada la cervesa o prefereix una copa de vi.
Podríem mirar d’esbrinar què és conèixer a una persona, es pot arribar a conèixer al 100% a qualcú? Tots creixem, al llarg de la nostra vida, i el nostre jo té una essència que hi és, que és permanent, però molts detalls que ens fan diferents. Tal vegada aquest és un dels motius pel qual les amistats o les parelles són ara, no són per sempre (hi ha excepcions). Sempre m’ha incomodat una mica trobar-me amb algú a qui fa anys que no veig i em diu allò de “jo segueixo sent el mateix”.
