Durant la primera centúria d’ocupació Menorca per la Corona d’Aragó (s. XIV), el sistema defensiu de l’illa va sofrir una important evolució respecte als segles anteriors, passant d’una actitud defensiva i de terra cremada, a una altra de contenció i defensa darrera les muralles construïdes al voltant de les dues poblacions extremes de l’illa (Ciutadella i Maó), iniciades a principi del segle XIV.
Durant les primeres quatre dècades del segle XIV, quan les murades medievals encara estaven en fase de construcció, i per tan no aptes per una adequada defensa, les autoritats governatives suggerien que, en cas d’una invasió armada de l’illa, els seus habitants abandonessin les seves llars i habitatges i cerquessin un refugi segur en el castell de Santa Àgueda, un reducte defensiu (un hisn – castell de població) d’època musulmana, que aleshores era prou capaç per albergar la reduïda població menorquina. Al mateix temps, destruir tot quan fos d’utilitat a l’enemic, fins hi tot cremar les collites i arrasar tot quant no es poguessin endur-se’n. Una proposta que va ser suggerida per Pere IV el Cerimoniós en cas de que l’exèrcit de Jaume III de Mallorca arribés al port de Maó, amb la intenció de conquerir l’illa de Menorca primer, per després passar a Mallorca (1349). Un fet que no es va produir, ja que el rei mallorquí, amb el seu exèrcit de provençals va desembarcar en la badia d’Alcúdia.
La conclusió de les murades de Ciutadella i Maó, a la segona meitat del segle XIV, va fer canviar radicalment la situació. Ara la població masculina, resident a les dues viles extremes de l’illa, podia convertir-se en un exèrcit ocasional, disposat a defensar les seves famílies, béns i habitatges darrera les respectives defenses. Un plantejament que va deixar inoperant el vell castell de Santa Àgueda, el qual, vint anys després, Pere IV manava enderrocar-lo, exceptuant la capella dedicada a Santa Àgueda que la seva tercera muller, Leonor de Sicília, havia fet construir al invertir part de les rendes que rebia de Menorca, assignades pel seu marit com a drets de cambra.
Des d’antic, la defensa del territori era assolit per deu cavallers (cavalls armats) repartits pel territori illenc. Un grup de cavallers ubicats en diferents propietats rurals que percebien, de la Procuració reial, una assignació anual que els obligava a mantenir un cavall, amb un equip d’armes, i obligats a assistir a l’encontre de l’enemic en cas de perill. Una dotació insuficient (eren entre 10 i 15 cavalls) per fer front a un exèrcit invasor organitzat, però si eficaç per escometre petits desembarcaments de pirates que pretenien fer una ràtzia, amb el propòsit de fer-se amb un reduït botí o fer carnatge (abastir la seva tripulació de carn).
Sabedor que l’amenaça vindria de la mar, Pere IV va suggerir a les autoritats illenques l’armament de dues barques, amb el propòsit divisar del perill, i donar avís a les poblacions de la presència d’un contingent naval enemic pròxim. Però no sabem quina efectivitat va tenir la proposta. Les despeses ocasionades en l’armament de dues barques, equipades amb 18 – 20 homes cadascuna, eren substancioses i no assumibles per una feble economia com era la menorquina. Una vegada notificada l’arribada de l’enemic la situació no variava. La única avantatge era evitar la sorpresa.
Per ordenances dictades pel rei Sanxo I de Mallorca (1311 – 1324), les autoritats mallorquines estaven obligades a prestar tot tipus d’ajuda a les illes menors en cas d’un atac enemic, una obligació que va ser demanada amb certa reiteració, sobretot quan les autoritats del regne demanaven a Menorca que es preparessin, davant la pròxima arribada d’un estol castellà, genovès o equipat pel soldà del regne d’Al Garb (Marroc).
Tan sols en una ocasió es produir la tramesa a Menorca d’importants contingents armats mallorquins, i fou durant la Guerra Civil catalana, que va tenir ressò a Menorca, quan Ciutadella, realista i partidària del monarca Joan II, s’enfrontà a les poblacions de Maó i Alaior, que feien costat a la Generalitat de Catalunya.
Un altre element defensiu – ofensiu fou el corsarisme. Per entrar en cors, el patró i mariners havien de rebre l’autorització governativa, i prestar el jurament de no damnificar ni atacar a súbdits de la corona, o d’aquells regnes que havien signat paus i treves amb el monarca aragonès, del contrari la seva actuació podria ser considerada de pirateria.
El professor A. Santamaria, seguint la teoria de March Bloc considerava que les primeres fortunes amassades a les illes varen ser fetes per homes joves, intrèpids, que durant els primers anys de la seva vida es dedicaren a la pirateria – corsarisme, per després convertir-se en respectables mercaders, i al final de la seva vida ocupar càrrecs importants de la gestió ciutadana (síndics, consellers i jurats).
Al final del segle XIV, al sistema defensiu de l’illa s’hi afegiren uns altres elements. Alguns cavallers aconseguiren la llicència reial de poder fortificar les seves propietats rurals, mitjançant la construcció de torres de defensa proveïdes de merlets, barbacanes, espitlleres, valls i matacans, en les quals poder refugiar la seva família i els pagesos que conreaven les seves terres.
L’any 1374 el rei Pere concedia al cavaller Gil de Loçano poder edificar i construir defenses en les seves propietats del terme de Ciutadella i de Santa Àgueda, on poder guarir-se en cas d’una invasió enemiga (ACA Reg. 1440 f. 40v-41).Un privilegi que va ser qüestionat per l’autoritat governativa de l’illa. Per aquest motiu, a petició dels jurats, el rei (Alzira 20 de juny de 1382) va dirigir-se amb una carta als seus oficials de Menorca manant que no oposessin cap entrebanc en la construcció d’edificacions de defensa en les possessions rurals, degut a les constants incursions que feien els sarraïns en les terres illenques.
El to de la carta reial amaga un velat enfrontament entre l’oficialitat reial i la família dels Loçano, el que fa suposar que alguns elements de l’esmentada família tenien sèries divergències amb els oficials que ara ostentaven el poder.
Deu anys més tard (1391) els Loçano serien uns dels principals protagonistes en la barreja del Call de Ciutadella, actitud que va ser sancionada pel rei, però la família Loçano sempre gaudí dels favors del monarca, degut a les seves constants prestacions militars que li feien.
Les torres que a l’actualitat estan escampades pels camps de són majoritàriament del segle XV-XVI. A Menorca, cal citat la de Torre del Ram, Son Quart i Son Saura (Ciutadella), Cavalleria (Alaior), S’Argossam (Maó), entre moltes d’altres.
En els segles XVI – XVII es començaren a construir-se les torres vigia costaneres, edificacions preventives, però no de defensa (Torre del Ram, Es Castellà, Cala’n Turqueta entre altres a Ciutadella).
molt agrait per compartir l´article amb la seva publicaçió
Moltes gràcies per seguir-mos Fernando.