En el mes de febrer de 2021 celebrem d’una manera un tant especial (hi ha poques persones que ho recordin), l’inici d’un dels projectes urbanístics més importants del segle XX a Ciutadella. La construcció de la Barriada Joan Gelabert, coneguda popularment per El Ranxo. La seva construcció, a iniciativa d’un dels alcaldes més dinàmics de la primera meitat del segle XX, va suposar un revulsiu en quant a la millora de la salubritat de la població (xarxa de clavegueram) i la dotació a la mateixa d’una xarxa d’aigua potable, dos béns que actualment no sabem valorar adequadament la seva importància i comoditat, però que en aquells moments (1940 – 45) poques poblacions gaudien d’aquelles avantatges a les Balears.
Després de la Guerra Civil, un dels principals problemes que patia la nació era la manca d’habitatges. El nou Estat Espanyol, per donar immediata solució al problema va prendre model d’antigues lleis, emanades durant la Monarquia i la II República (1931 – 1936), que havien intentat iniciar projectes urbanístics i immobiliaris plantejats durant el govern del general Primo de Rivera, però que ara eren represos amb unes noves directrius, sota la protecció estatal, centralitzades des de l’Instituto Nacional de la Vivienda (INV).
El propòsit era resoldre les necessitats d’allotjament de les famílies més humils i treballadores, i evitar l’especulació de certes entitats bancàries que oferien habitatges a famílies que no podien pagar la renda o la prima d’amortització que exigia la construcció d’una nova casa urbana.
La intervenció de l’Estat en la construcció d’aquelles noves cases garantia uns preus assequibles, uns materials de construcció adequats, una salubritat controlada i un projecte urbanístic que integrava el conjunt dels habitatges construïts dintre d’un Pla Urbanístic per a la localitat.
Per dur a terme aquest programa, l’Estat concedia protecció econòmica, atorgant préstecs, amb un interès legal, a retornar al cap de 20 anys, a través d’entitats de crèdit, com eren l’Instituto Nacional de Previsión, Banco de Crédito Local, Banco de Crédito para la Reconstrucción Nacional, Banco Hipotecario y Caja de Ahorro.
Tota vegada que fou publicada la Llei de 19 d’abril de 1939 sobre “VIVIENDAS PROTEGIDAS”, es definia, en l’article 3er, el concepte i les característiques que havia d’assolir d’una vivenda protegida. S’entenia per Vivendas Protegidas (VV PP) aquelles que, essent de renda reduïda i incloses en els plans formulats per l’Instituto Nacional de la Vivienda (INV), fossin construïdes amb projectes que haguessin estat redactats i aprovats per aquell, i reunir les condicions higièniques, tècniques i econòmiques determinades en les Ordenances dictades. S’entenia per renda reduïda aquella que suposava un lloguer mensuals no superior al jornal de sis dies de treball o a la quinta part del sou mensual de l’usuari.
Els habitatges haurien de poder albergar una família amb fills, de manera que cada casa hauria de tenir tres estances dormitori, de dos llits cadascuna. I havien de reunir les condicions tècniques, higièniques i econòmiques senyalades pel Reglament i les Ordenances publicades.
Si el grup de cases es construïa en terrenys urbans, era obligat que el projecte inclogués les obres d’urbanització indispensables i els serveis complementaris, però que aquells no interferissin els projectes municipals.
Encara que no era fàcil reeixir en aquells moments. Als problemes propis del subministrament d’aliments i d’articles de primera necessitat, s’hi sumaven la manca de treball i la falta d’una casa digna per la majoria dels treballadors. Eren els anys de la Post-guerra (1939 – 1945) que s’iniciaven amb dificultats i amb unes perspectives tant dures com les viscudes durant el Trienni bèl·lic passat.
A Ciutadella, com a altres poblacions de l’illa de Menorca, molt prest varen sorgir aquelles petites i mitjanes fàbriques de calçat que, fugint de l’epicentre del casc antic de la vila, ara s’ubicaven a les zones perifèriques, a l’extraradi de la població, que permetia un major espai i una millor perspectiva de futur. A Ciutadella tornaven afluir les fàbriques de sabates i sabatilles, que eren acompanyades de les indústries de bijuteria, centres fabrils que suplantaven les antigues fàbriques de moneders de plata.
Però el vertader problema social era l’habitatge. Era difícil per la classe treballadora poder finançar-se un habitatge amb els seus propis recursos (compra de terreny, costos d’edificació i equipament del immoble). El nou Govern Espanyol, seguint les mateixes directrius emanades pels governs anteriors, intentava donar solució a la manca d’habitatges.
A l’actualitat creiem que la iniciativa de construir una barriada per la classe treballadora no es pot considerar pròpia d’una sola persona. Cal creure que la idea va sorgir d’un grup de ciutadellencs, de posició acomodada que, conscients de les necessitats de les famílies de classe obrera, donaren suport econòmic a D. Juan Gelabert Caules, en aquell moment alcalde de Ciutadella, per fer front a una lloable iniciativa.
La construcció de la barriada Joan Gelabert
En la reunió celebrada el 15 de febrer de 1939 a les Cases Consistorials de Ciutadella, amb motiu de renovar la Comissió Gestora provisional, va sortir elegit com a alcalde President D. Joan Gelabert Caules, en substitució de l’alcalde accidental D. Domingo Moll Mercadal.
Juntament amb el nou alcalde President eren elegits, com integrants d’un nou Consistori Municipal, els senyors Francisco Moll Vivó (Primer Tinent de Batlle), Jerónimo Pascual Comellas (Segon Tinent de Batlle), Matías Quetglas Montserrat, Rafael Barceló Marqués com a regidors, un grup reduït de persones que difícilment podrien assumir totes les competències i les tasques municipals.
Una vegada elegits, el Comandant Militar de la Plaça, en una breu al·locució, expressava el seu agraïment, en nom de tots, als senyors que sortien de la primera Comissió Gestora provisional, i exhortava als nous components municipals a contribuir a la ràpida normalització dels serveis ciutadans, i a col·laborar en la recuperació de la normalitat municipal.
Els problemes que es plantejaven a la nova Comissió Gestora eren molts i difícils d’assolir, degut principalment a la manca de recursos, tant materials com econòmics. Però un dels més greus, que afectava a una part importants de la població ciutadana, era la manca d’habitatges per totes aquelles famílies de treballadors i els nombrosos homes que, llicenciats del servei militar obligatori i que havien estat acantonats en diferents destacaments durant l’etapa anterior, s’integraven novament a la vida civil sense tenir ofici ni benefici.
El nou alcalde, Joan Gelabert Caules, coneixedor i conscient del problema, va decidir acollir-se a la Llei dictada per la “Jefatura del Estado de 29 de abril de 1939” la qual permetia als ajuntaments poder demanar unes llicències d’obres i uns crèdits per a la construcció d’un grup de Vivendas Protegidas, un concepte que tindria un gran reso a tot l’àmbit nacional, i amb el qual se pretenia construir unes 35.000 cases anuals per les classes treballadores. Era un intent de reeixir el país després dels estralls ocasionats per una guerra fratricida que havia durat tres llargs anys.
Iniciativa de l’Ajuntament de Ciutadella
La publicació de la Llei de 29 abril 1939 sobre Vivendas Protegidas (VVPP) incentivava els Ajuntaments i altres entitats constructores a cedir terrenys de la seva propietat per aixecar en ells grups d’habitatges per ser ocupats per treballadors i persones de baix poder adquisitiu.
Fent-se reso de la proposta, el Consistori de Ciutadella, en la sessió de 3 de maig de 1939, creà una Comisión Gestora, encapçalada per l’alcalde D. Joan Gelabert Caules i secundada per D. Francisco Moll Vivó, D. Matías Quetglas Montserrat, D. Antonio Juanico Bonet i D. Antonio Cardell Capella, amb el propòsit d’anunciar públicament una proposta, dirigida als propietaris que ho desitgessin, per que oferissin terrenys edificables, senyalant la seva situació, extensió superficial i el preu per hectàrea, amb la finalitat de disposar de dites ofertes alhora de procedir a la construcció d’un grup de “Vivendas Protegidas” (VV PP) segons les directrius anunciades en la Llei de 29 d’abril de 1939.
El Consistori, conscient de la manca de cases i coneixedor de les males condicions d’algunes d’elles, en especial els habitatges del carrer Juan Benejam, acordà (24 de maig de 1939) dirigir un ofici als propietaris dels edificis que havien sofert desperfectes, a causa del bombardeig aeri del mes d’octubre de 1936, perquè procedissin a la reparació dels immobles, mesura que ja s’havia adoptat a Maó, advertint als propietaris que a curt termini diguessin quina resolució havien adoptat. I en cas de no poder procedir a la reparació, manifestessin a l’alcaldia les raons i les causes que ho impedien.
Mig any després (3 gener 1940) l’alcalde, Joan Gelabert, notificava que les gestions fetes per a la construcció del grup de VV PP es tramitarien pel sistema de Régimen Excepcional, segon el Capítol XIII Art. 82 del Reglament, per tractar-se d’unes necessitats greus i urgents. Per això s’acordava, per unanimitat, l’adquisició dels terrenys adients per a la seva construcció, al llarg del nou carrer de Mallorca. En un principi, se plantejava la construcció d’unes 50 o 100 cases, en uns terrenys el valor màxim dels quals havia de ser de 2’50 ptes /m2, uns solars que després haurien d’ésser cedit gratuïtament a l’Instituto Nacional de la Vivenda (INV).
Al mateix temps, s’acordava que l’alcalde, com a representant del municipi de Ciutadella, signés les escriptures de compra-venda amb els propietaris dels terrenys afectats pel projecte, així com rubricar les escriptures definitives, tan prest com fos aprovat per l’INV la construcció del grup de cases projectat.
En una sessió municipal s’especificava que la superfície total adquirida seria d’uns 16.000 m2, o sigui, el suficient per a construir fins un màxim de cent cases.
Iniciats els tràmits per a la seva construcció, l’Institut recomanava a l’Ajuntament anul·lar la tramitació acordada el 3 de gener de “Régimen Especial”, i se li suggeria que s’acollís a les condicions que concedia l’INV. Per aquest motiu el Consistori havia de cedir prèviament els terrenys a dit organisme, els quals encara no eren de propietat del Municipi, així com l’import del 10% del valor total de les obres.
Degut a la manca de diners, pocs dies després, el 7 de febrer de 1940, s’acordà demanar un préstec a 25 anys, a l’interès legal del 4% anual, lliures d’impostos, de 175.000 ptes per atendre la paga i senyal que l’Ajuntament havia de pagar a l’INV, atendre els costos de la urbanització dels terrenys que requeria el projecte i els interessos d’amortització.
Solidaritat ciutadana
L’acceptació de la proposta presentada a Madrid va tenir una ràpida i favorable resposta. El 14 de juny de 1940l’alcaldia rebé un informe favorable de la Secció Tècnica de l’Instituto Nacional de la Vivenda (INV) acceptant el projecte presentat per l’Ajuntament de Ciutadella, però abans de dictar la resolució aprovatòria era precís que figurés, a l’expedient presentat, la Certificació del Registre de la Propietat que acredités tenir inscrits, a nom de la Corporació Municipal, els terrenys compresos en el projecte.
El Cap dirigent de la Secció Tècnica de l’Instituto animava a la Corporació Municipal a tramitar amb celeritat dita certificació, a fi de que l’expedient no sofrís la més petita dilació i demora. (La notificació era signada P.O. José Fonseca y Llamedo). Era evident que l’Instituto estava disposat a donar les majors facilitats perquè aquella iniciativa seguís endavant.
Amb un intent d’accelerar els esdeveniments, D. Joan Gelabert Caules, en sessió extraordinària (15 de juny 1940) es reunia amb un grup de 20 persones, de reconegut prestigi social i econòmic a l’Ajuntament, amb un clar propòsit: subministrar finançament econòmic al Consistori per l’adquisició de les tres propietats, situades més enllà de l’Esplanada (llavores Plaça Colón), entre el carrer Mallorca i la prolongació del carrer de Ponent, el futur Passeig de la República Argentina.
El projecte general remodelaria en gran part la urbanització de l’àrea SW de Ciutadella. El carrer Mallorca (abans Alcalà Zamora) es prolongaria fins les immediacions del barranc de Sa Coma, Degollador i de la Platja Gran. L’antiga propietat agrària nomenada S’Hort d’En Vigo quedava encaixada entre el carrer Ibiza i els primers habitatges de les VV PP, i el carrer Poniente, canviaria el seu nom per Paseo de la República Argentina, retolació que abans ostentava el camí de Sant Nicolau, i que ara recuperava la seva denominació original.
En finalitzar aquella reunió, tots els presents subscrivien un document en el qual se manifestaven avaladors, davant el banc HISPANO AMERICANO, amb caràcter solidari, d’un préstec de 75.000 ptes. amb exclusió dels interessos i despeses que es poguessin motivar, dipositades en un compte corrent, a nom del AYUNTAMIENTO DE CIUDADELA – CUENTA ESPECIAL DE CASAS BARATAS, de la qual quantitat podrien despondre, de manera conjunta, tant el Sr. alcalde com el Sr. dipositari de l’Ajuntament.
Aquesta garantia era per temps indefinit, fins que els sota signants ho manifestessin per carta, dirigida a aquella entitat bancària, i rebuda contestació en un temps prudencial. Dintre del temps en que estigués vigent la garantia, l’entitat financera podria, en qualsevol moment, requerir la reposició de les quantitats degudes, que se farien de manera conjunta sense cap mena de dilació, en el termini de 24 hores. S’entenia que la quantitat líquida deutora resultant del extracte de comptes que formulés el banc no podria ser superior a les 75.000 ptes.
Els sota signants foren: (en el document hi figuren totes les signatures)
Juan Gelabert Caules, alcalde de Ciutadella, fabricant de cadenes d’or.
Francisco Moll Vivó propietari d’un magatzem de cuiros c/ Federico Pareja
Jerónimo Pascual Comella Telegrafista
Antonio Cardell Capella Fabricant de sabatilles
Pedro Carretero Anglada Armador consignatari de vaixells; comerciant de formatges associat amb Tomeu Bagur “des lloc des Pou”.
Juan Torrent Torres Fabricant de bijuteria (1893 – 1959)
Juan Guasch Anglada Fabricant de calçat (1894 -1945) c/ Beato Ramon
Domingo Moll Mercadal Fabricant de calçat, Cap de Falange i Batlle.
Sebastián Mesquida Ferrer Fabricant de calçat (1903 – 1982), President del Cercle Artístic de Ciutadella.
Juan Meliá Pons Fabricant de calçat, corresponsal del Banc Hispano Americano.
Luís Esteban Lleonart Fabricant de calçat c/ Sant Nicolau
Antonio Torres Faner Viatjant de calçat
Pedro Casasnovas Castor Fabricant de calçat, féu donació de terrenys pel camp de l’Atlètic Ciutadella
Juan Quetglas Montserrat Fabricant de calçat c/ sant Joan
José Llull Pons …
Antonio Aguiló Andreu Fabricant de calçat (pare del pianista A. Aguiló)
Jaime Bagur Moll Fabricant de calçat. Propietari de la poss. Vinya Gran. Conegut com a Jaume de Corniola
Matías Quetglas Montserrat Propietari de Bar El Molino. Avi del pintor (M. Quetgles)
Sres. Seguí y Cia. S en C. ….
Antonio Juanico Bonet Professor, Llicenciat en Filosofia i Lletres
Lorenzo Arguimbau Oliver Soci d’un entitat naviera. President del cercle Artístic de Ciutadella.
L’adquisició dels terrenys on ubicar les 92 Habitatges Protegits.
- Francisco Pons Tortella, oficial primer i secretari accidental de l’Ajuntament de Ciutadella, en data 27 de juny de 1940, certificava que els terrenys que l’Ajuntament havia de comprar als propietaris que se detallaven, s’havien d’adquirir a raó de 2’50 ptes. el metre quadrat, en compliment de l’acord efectuat per aquesta Corporació Municipal, en sessió de 3 de gener de 1940, clàusula que es detallava en el projecte i plànols aprovats per a la construcció d’un grup de Vivendas Protegidas (VV PP) a Ciutadella.
Els terrenys que s’adquirien eren majoritàriament de propietat del Sr. Comte de Torre – Saura, situats al carrer Mallorca, de recent obertura, abans nomenat c/ Alcalá Zamora, amb una superfície de 9.294’06 metres quadrats.[1] Uns terrenys de propietat de D. Jaime Gelabert Caules, situats en el mateix paratge, amb una extensió de 1.747’07 metres quadrats.[2] La tercera pacel.la eren terrenys propietat de D. Pedro Bosch, situats al mateix carrer, amb una extensió de 5.870’96 metres quadrats.[3] En total sumaven uns 16.911 metres quadrats, amb un cost total d’unes 42.277’50 ptes.
El document era signat a Ciutadella 27 de juny de 1940, per Juan Gelabert i Francisco Pons. El dia 3 de juliol, en una nova sessió, el batlle notificava haver signat l’escriptura de l’adquisició dels terrenys on s’havien d’edificar els 92 habitatges, per la quantitat de 42.224 ptes. amb 99 cèntims. detallant les tres partides.
Problemes de finançament del Consistori Municipal
El Consistori, en declarar-se Entitat Constructora, va suprimir la intervenció de les Cooperatives i altres organismes particulars que podien intervenir en el projecte, però també necessitava conèixer la quantia i el cost d’aquella iniciativa, de com poder-la finançar i quines serien les despeses anuals que hauria de suportar.
Degut a la difícil situació del moment i malgrat l’ajuda econòmica donada per alguns ciutadans al nou Consistori, era precís que l’Ajuntament demanés uns préstecs a les entitats financeres que actuaven a la ciutat per fer front a les quantitats dineràries que suposava la construcció d’un Grup d’habitatges protegits, obres que tindrien un cost aproximat d’un milió sis-centes seixanta mil pessetes. Una despesa que suposava el valor del pressupost íntegre de vuit anys municipals de l’alcaldia de Ciutadella.
Les despeses de la urbanització del carrer República Argentina, adjacent i paral·lel al carrer Mallorca, entre els quals s’edificarien les VV PP, segons els càlculs fets per l’arquitecte encarregat de les obres D. José Claret Rovira de Maó, tindrien un cost total de 34.296 ’60 ptes.
El total de les Obres de Construcció de les 92 VV PP, segons el Projecte aprovat per l’arquitecte Antonio Roca Cabanillas, sumaven 1.623.923’34 ptes.
Però abans de demanar un préstec a una entitat financera es requeria cursar una sol·licitud al Ministeri d’Hisenda, per obtenir l’autorització pertinent, i la presentació dels recursos necessaris per evitar el recàrrec del 10% corresponent a activitats Urbanes i Industrials per l’inici de la urbanització, d’acord amb l’Orde de 21 de gener de 1941 del Ministeri d’Hisenda.
Intentar fer un seguiment exhaustiu de les propostes fetes a diverses entitats bancàries, en les següents sessions municipals, així com l’aprovació de les mateixes; la petició de les autoritzacions pertinents fetes al Ministeri d’Hisenda, així com la notificació de la seva aprovació pels organismes superiors (Governació i Hisenda) seria una tasca llarga i tediosa. Aquí recullin, d’una manera cronològica, les principals dates dels acords i les causes que motivaren la petició dels crèdits així com la seva manera de gestionar-los.
En la Sessió de dia 17 de juliol de 1940 s’informava que s’havien practicat consultes a la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros per demanar uns préstec de 175.000 ptes per finançar els habitatges. Degut a les dificultats d’aconseguir finançament, el interès va ser fixat al 5% anual. ACM: Libro de Actas del Consejo Municipal, año 1938-1942 p. 162v
El dia 25 de setembre de 1940 era convocada novament una Sessió Extraordinària de la Comissió Gestora per aprovar el pressupost extraordinari presentat el 7 d’agost passat, el qual havia estat exposat al públic durant 15 dies, sense que hi hagués cap tipus de reclamació. En ella es va decidí demanar un préstec de 175.000 ptes. a la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros per sufragar la mateixa quantitat al INV per a la construcció de les 92 Vivendas Protegidas.Dita quantitat seria amortitzada en 25 anys, amb un interès del 5%, lliures d’impostos. Del referit emprèstit s’hauria d’enviar una còpia a la Delegació d’Hisenda, i ser autoritzat pel Ministeri d’Hisenda (segons R.D. de 2 d’abril de 1930).
Una vegada revisats els preus del pressupost dels 92 habitatges aquests sofriren un augment, de manera que el total a pagar sumava la respectable quantitat de 1.661.531 ptes. Així doncs, per poder sufragar el valor del 10% que requeria l’Institut, més el pressupost de la urbanització del carrer República Argentina, que era competència del Consistori, es requeria demanar un préstec de 200.000 ptes. com a mínim.
10% …………… 162.392‘ 34
Urbanització ….. 34.296’ 60
Impostos ……….. 3.311’ 06
—————
SUMA ………… 200.000’ 00 ptes.
En vista de l’increment sofert en els preus, era necessari fer unes rectificacions al Bolletí Oficial de la Província i publicar un anunci suplement, als publicats en els B.O. nº 11.510 i nº 11.524 de 5 de setembre i 8 d’octubre respectivament, indicant les variacions esmentades.
A més del permís del Ministeri d’Hisenda, l’Ajuntament de Ciutadella també va ser requerit pel Governador Civil de la Província, mitjançant un telegrama, en el qual es manifestava que les propostes del Consistori també requerien el corresponent permís del Ministeri de la Governació, de manera que l’Ajuntament havia de notificar al Governador Civil totes les seves actuacions, amb la finalitat de conèixer puntualment totes les necessitats i les aspiracions de la població.
De la sessió Extraordinària de 19 de febrer de 1941 es desprèn que: L’INV havia aprovat el projecte de construcció de 92 Vivendas Protegidas. L’arquitecte dissenyador del projecte era el prestigiós Antonio Roca Cabanelles. L’Ajuntament de Ciutadella era declarat Entitat Constructora. L’ urbanització del carrer República Argentina seria obra exclusiva de l’Ajuntament i l’autor del projecte planificador seria l’arquitecte José Claret Rubira. El pressupost de les obres serien de 1.661.531 ptes. L’Ajuntament hauria d’avançar el 10% del cost total del projecte a l’INV per cobrir el referit 10% i la urbanització del carrer República Argentina. El Consistori hauria de demanar un préstec de 200.000 ptes. en lloc de les 175.000 previstes. Per poder pagar el préstec s’incrementarien les contribucions Territorial Urbana, Industrial i Comercial en un 10%. També s’acordava publicar una subhasta en el B.O.E. per fer oferta de construcció de les 92 VV PP amb un pressupost de contracta de 1.562.464 ptes. 94 cts. El temps de realització seria de 20 mesos, a partir de la data de l’iniciï de les obres. I amb una fiança, per a concorre a la subhasta de 28.436 ptes. 96 cts. dipositades a la Delegació d’Hisenda, en metàl·lic o en valors d’Estat. Adjudicades les obres a un dels licitadors, se tornarien els depòsits fets pels altres licitadors presentats. Durant els 15 dies següents se formularia el contracte d’obra. I el contractista hauria de ser aprovat per l’INV. Per tot això el Consistori acordà sol·licitar al Ministeri d’Hisenda poder subscriure un préstec a una entitat bancària, i poder elevar les contribucions municipals als ciutadans un 10%. ( ACM: Libro de Actas del Consejo Municipal, año 1938-1942 p. 208-210)
No saben quan l’alcaldia es posà en contacte amb l’entitat financera CAJA DE PENSIONES PARA LA VEJEZ Y DE AHORROS (Via Layetana 56 A, de Barcelona), però el 27 de març de 1941 el Director de la Sucursal de Ciutadella (situada al c/. Carmen 28), es dirigia al batlle de la localitat i li notificava de la carta rebuda a les Oficines de la Central de Barcelona. En aquella se deia que havien rebut l’aprovació de l’Instituto Nacional de la Vivienda per a la construcció de 92 VV PP. Que el cànon anual per un préstec de 200.000 ptes. amortitzables en 25 anys, pujava a 13.487’80 ptes. De manera que el seu interès s’havia calculat al 4’5%, vigent a en aquells moments. En quant a les demés despeses, com formalització del préstec i escriptura notarial eren de poca quantia.
Però l’Entitat es ratifica en allò que s’havia apuntat en una altra circular anterior (datada el 8 de juliol de 1940). Era necessari que l’Ajuntament demanés autorització al Ministeri de Hisenda i de la Governació per la formulació del préstec, i que en la sol·licitud presentada a la sucursal bancària tan sols figurava l’autorització del Ministeri de Hisenda, i per tant mancava la de Governació
Sessió de 25 de juny de 1941: El Consistori rebé una comunicació del Delegat d’Hisenda pel la qual s’autoritzava al Sr. President concertar un préstec de 200.000 ptes amb la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, i la percepció del 10% sobre els impostos municipals. La quantitat de 200.000 ptes era una ampliació del capital demanat anteriorment de 175.000 ptes que resultava insuficient. ACM: Libro de Actas del Consejo Municipal, año 1938-1942 p. 241.
El 28 de juny de 1941 D. Juan Gelabert Caules, alcalde de Ciutadella, amb l’acord del Consistori municipal, cursava la sol·licitud pertinent per demanar un préstec de 200.000 ptes. amb el que poder satisfer el 10% exigit, per la construcció de 92 VV PP amb cooperació amb el INV, segons els plànols i projectes dissenyats per l’arquitecte D. Antonio Roca Cabanillas, el import de les quals puja a 1.623.923 ptes. amb 34 cts.; i de la urbanització d’un carrer annex a dits habitatges, obra que era d’exclusiva competència de l’Ajuntament, de la qual estaven ja aprovats els plànols, dissenyats per l’arquitecte D. José Claret Rivera, per un import de 34.296 ptes. i 60 cts. Més altres costos d’escriptures, impostos i demés despeses d’administració.
El pressupost de 200.000 ptes. es cobriria mitjançant un préstec de la mateixa quantia, segons disposava l’article 541 i 542 de l’Estatut Municipal (amortització a 25 anys i al 5%), amb la garantia dels béns patrimonials, el valor dels terrenys adquirits i de la part construïda.
Les modificacions introduïdes foren exposades al públic i publicades en el B.O. de la Província, abans de ser enviades les còpies certificades a la Delegació d’Hisenda, rectificant les publicacions anteriors fetes en el B. O. Nº 11.510 i 11.524 de 5 de setembre i 8 de novembre de 1940.
Degut a l’augment de l’emprèstit, el Consistori sol·licità al Ministeri d’Hisenda l’autorització per poder ampliar la quantitat sol·licitada i al mateix temps poder elevar un 10% les contribucions Territorial Urbana, Industrial i de Comerç de la localitat per poder fer front als interessos i a l’amortització de l’emprèstit (segons Ordre de 21 de gener de 1941).
IV
Mancava un punt important. El constructor.
A la mateixa sessió (gener 1941), es prenia l’acord de publicar en el B.O. de l’Estat un anunci-subhasta per a la construcció de les 92 VV. PP. segons el projecte proposat per l’arquitecte D. Antonio Roca Cabanellas.
Publicada la subhasta en el BOE nº 52 (21 de febrer de 1941) aquesta quedà deserta per no haver-se presentat cap licitador, motiu pel qual s’acordava publicar una pròrroga de 10 dies, ja que es sabia que alguns licitadors no s’havien presentat per manca de temps.
Una vegada finalitzat el nou aplaçament, les obres eren adjudicades (12 de maig de 1941) al prestigiós contractista mallorquí D. Antoni Mut Jaume, únic licitador presentat, el qual es comprometia a la construcció de les 92 VV PP per la quantitat fixada com a mínima: 1.562.464 ptes.
El Consistori, conscient de que les obres d’infraestructura que requeria la construcció d’un grup d’habitatges amb les normes exigides pel INV era complicat, decidí (sessió de 11 de juny de 1941) encarregar un Projecte de Canalització d’aigua potable y clavegueram a l’enginyer mallorquí D. José Zaforteza i Musoles, persona de prestigi tant en temes urbanístics com sanitaris. Però com que el pressupost de l’any 1941 ja era molt alt, es va decidir que el pagament de les obres serien incloses en els pressupostos dels tres anys següents (1942 – 1944).
Mentre, en el mes de juny l’Ajuntament nominava a Joan Coll Carretero perquè formalitzés, davant notari, l’escriptura pública, en representació de l’alcalde i de l’Ajuntament de Ciutadella, per tramitar i formalitzar els convenis i contractes sobre la concessió dels terrenys i cases a l’Instituto Nacional de la Vivenda, així com les adjudicacions que el referit Instituto havia d’atorgar al Consistori per raó de la construcció de les VV PP.
Amb la finalitat d’iniciar promptament les obres, era necessari cartografiar l’espai edificable i distribuir els habitatges en la zona adquirida, motiu pel qual, a finals d’agost, l’arquitecte D. José Claret aixecava els plànols topogràfics dels terrenys i presentava la minuta dels seus honoraris. Eren 5.000 ptes. quantitat que es decidia pagar amb una pròxima partida inclosa en el pressupost municipal de 1942.
Hem de suposar que durant aquest temps (agost – setembre de 1941) se degueren començar les obres de anivellació i construcció.
Degut al imminent inici de les obres, entre els mesos de març – juliol de 1941 es detecten les primeres peticions d’alguns propietaris dels terrenys adjacents per poder tancar les seves propietats amb maons de marès, substituint així les rústiques parets de pedra en sec que delimitaven el carrer Mallorca, i que circulaven paral·leles a les VV PP. Mentre, en el mes de setembre, un industrial de forneria, José Capó Riudavets sol·licitava l’autorització per a construir, en un solar de la seva propietat, un habitatge particular proveït d’un forn, de conformitat als plànols que acompanyava. Una sol·licitud que era aprovada en la sessió següent, dia 17 de setembre de 1941. L’esmentat forn tindria una gran repercussió per a tots els habitants que ocuparien en un futur les cases de la barriada, ja que durant anys seria l’únic forn de pa existent al Ranxo.
Degut a diferents peticions fetes a les entitats de crèdit, amb les quals l’Ajuntament operava i demanava préstecs, l’arquitecte D. José Claret va fer una valoració del Patrimoni Municipal a l’hora de presentar-lo com una garantia. Segons aquell estudi, l’Ajuntament de Ciutadella contava amb un valor patrimonial de 1.365.156’78 pessetes.
Amb aquesta situació financera i a fi de donar tota classe de facilitats al Consistori, la Delegació d’Hisenda (31 de desembre de 1941) l’autoritzava per poder subscriure el préstec de 200.000 pessetes per aportar la quantitat (el 10% de les obres de construcció de les Viviendas Protegidas) a l’Instituto Nacional de la Vivenda i atendre altres despeses.
En aquests moments l’Ajuntament pareix que gaudia d’una cert sanejament econòmic. L’any 1941 s’havia tancat el Balanç del Pressupost Municipal amb un superàvit de 89.454’18 pessetes.
Passat el primer trimestre, el 25 de febrer de 1942, el contractista Antonio Mut Jaume presentava la primera minuta de les obres realitzades. Eren 96.051’72 pessetes, albarà que havia estat revisat i autoritzat prèviament per l’arquitecte Antoni Roca Cabanelles.
En el mes d’abril següent es comissionava al segon Tinent d’alcalde, Antonio Sintes Moll per rebre de l’INV la quantitat de 435.359’62 ptes. a manera de subvenció per a la construcció de les VV PP, segons les ajudes cedides als organismes impulsors de semblants projectes. La quantitat rebuda era un respir econòmic pel Consistori, quantitat que era el import de la segona certificació a pagar al contractista. Una altra notícia que satisfeia la situació econòmica de l’Ajuntament era rebre l’autorització, feta per Ministeri d’Hisenda, de poder imposar un recàrrec del 10% sobre les contribucions Territorial Urbana, Industrial i Comercial als habitants de Ciutadella i el seu terme, segons la petició cursada el passat 25 de juny de 1941. ACM: Libro de Actas del Consejo Municipal, año 1938-1942 p. 281v.
Una de les clàusules del contracte signat amb el contractista d’obra permetia a aquest poder incrementar el cost, segons l’augment dels salaris i materials d’obra que s’agüessin produït durant la realització del treballs durant el trimestre (juliol de 1942). Arribada la tercera certificació presentada per Antoni Mut Jaume, el contractista, incloïa un recàrrec d’un 10% del pressupost general, mesura permesa en l’article 18 del contracte.
Segons els Estatuts de les VV PP s’havia de crear una Comisión Gestora Municipal que s’ocuparia directament de les obres. A tal efecte es designaren els regidors Conrado Arguimbau Amengual (primer Tinent d’alcalde) i Tomás Vivó Salord per encarregar-se de tal afer, Comissió que posteriorment seria augmentada pels alguns representants del Grup de propietaris del Grup de les Vivendas Protegidas.
[1]. Una part eren alou de l’Estat i l’altra sota el dret de la Srª Dolores de Olives i Olives
[2]. una part dels terrenys eren en alou del rei, drets legítims de Pere Torrens Calafat, i servei d’empriu d’una era i desaigua de les aigües d’un pou
[3]. La finca de propietat de D. Damià Bosch Bosch i Cristòfol Marquès Bosch estava afectada pels drets legítims de D. Rafel Bosch Camps i de Dª Francisca i Catalina Marquès Bosch. .Les notes afegides han estat facilitades pel Registre amb referència a les finques venudes a l’Ajuntament per a la construcció de les Vivendes Protegides
Excelente articulo.
Ahora esperamos un estudio de esta cualidad sobre la evolucion del projecto – humano se entiende – hasta nuestra epoca , es decir en tres cuartos de siglo.