He estat a Trieste diverses vegades, una ciutat estranya, tan bella com melangiosa, amb la gran piazza oberta al mar, els turons que l’encerclen i Miramar, el palau dels Habsburg…
Fa poc més d’un any vaig recórrer Eslovènia fins a Piran, una petita ciutat adriàtica on la llengua eslovena conviu amb la italiana.
He volgut començar aquesta ressenya evocant aquestes vivències personals perquè La pira al port de Boris Pahor, el llibre que avui comentaré, ens porta precisament a aquests indrets. I, sense cap mena de dubte, ho aconsegueix amb onze narracions estremidores, onze narracions absolutament magistrals, onze narracions que ens deixen trasbalsats alhora que ens fan viure la història d’una terra convulsa, creuer de cultures i pobles, però també de conflictes i enfrontaments.
Així Pahor ens narra, sense benes als ulls, la violència que va tenyir de sang bona part del segle passat i, en especial, la brutalitat que patiren els eslovens que vivien al Trieste que, després de la Gran Guerra Europea, quedaren dins els límits d’Itàlia i prest sota el jou del feixisme.
“Veien que s’havia incendiat el Narodni Dom. Els va semblar que no estava bé que els feixistes hi haguessin calat foc. Però no sabien per què també hi havia els soldats a la plaça d’Oberdank, que ho observaven tot amb els braços plegats”.
El també triestí Claudio Magris, autor del descomunal El Danubi, no pot ser més explícit tot referint-se a La pira al port: “Una de les obres mestres de la literatura de l’Holocaust. Un poderós alè humà que coexisteix amb una precisió aguda i freda”.
Boris Pahor, de cent set anys, viu encara a Trieste. Ha viscut el naixement i triomf del feixisme, la brutalitat de la guerra, les neteges ètniques, la pèrdua d’un món…
A La pira al port hi trobem, novel·lada, bona part de la seva biografia….I Trieste sempre present, des dels records de dos presoners en un camp de concentració nazi a l’Alsàcia a l’evocació, amb ulls d’infant, de terribles escenes a la ciutat.
He gaudit molt amb la lectura d’aquestes narracions, que varen aparèixer, per separat, en diverses publicacions al llarg dels anys, però no vull traslladar-vos una falsa impressió. No hi trobam cap mena d’amabilitat ensucrada, cap rastre de lirisme nostàlgic, ans al contrari les narracions tallen com ganivets esmolats. Esmolats com la veritat.
Els llibres de relats em suposen una dificultat. M’és impossible traslladar-vos un resum argumental. Però en aquest hi he trobat un element suplementari de gran importància: un magnífic pròleg de l’escriptora i traductora Simona Skrabek. Un pròleg que és obligat llegir i que ens dóna les claus de l’obra de Pahor, un escriptor eslovè en una terra que ha esdevingut italiana…
“Els autors que assumeixen el compromís de sostenir la consciència d’una comunitat en procés de desintegració parlen un “idioma” en el qual reverberen vivències molt greus, fonamentalment insuportables per a la consciència de qualsevol persona. El contingut d’aquesta prosa és el trauma lacerant i la veritat devastadora sobre la capacitat d’odi i encegament…”
Llegir Pahor no es pot dir que suposi entrar en un món complaent, però ben cert que és una lectura reveladora i en el nostre cas, tenint en compte que ens explica el dolor d’un poble sota la pressió assimiladora d’una cultura aliena i imposada, també és una lectura necessària.
