Ens han enganat com a infants ingenus als quals adults espavilats, interessats i avorrits han menat una freda nit de febrer a caçar xibeques. La poalada gelada, no obstant açò, ha banyat sobretot als ideòlegs de la broma consistent en fer creure una cosa i que en realitat acabi sent una altra de molt contrària i perjudicial. Ja ho va dir l’amo en Xec encara que no ho va dir mai: “Va deixar pixar el matxo i li va esquitxar les sabates”. No existeix la cacera nocturna de xibeques i no ha existit ni existeix l’efecte Illa. O, i aquí hi ha la broma feixuga i humida, l’efecte Illa no estava dirigit a Catalunya sinó que era una projecció diabòlica contra Espanya. Analitzem què ha aconseguit l’anomenat efecte Illa. El primer objectiu antidemocràtic –“El efecto Illa a la alcantarilla”, he llegit en una piulada, en un tuit; i jo afegiria “d’on mai no havia d’haver sortir”- s’ha aconseguit en escreix. Les maquinacions del PSOE, involucrant tots els poders de l’estat, ha provocat que la participació a les eleccions catalanes passés del 79,09% de l’any 2017 a un pírric 53,42% quatre anys després. Una davallada brutal del 25,67%! Aquesta ha estat el veritable efecte Illa. Fer davallar la participació per motivacions electorals. És d’una gravetat fantasmagòrica. El partit que governa un país ho ha de fer per a tots els ciutadans que formen part d’aquest país, d’aquest estat; pensin el que pensin, sigui quina sigui la seva ideologia. No pot prendre decisions aleatòries per purs interessos electoralistes. És inconcebible en qualsevol altra democràcia occidental. A Rússia fan el mateix. I a Veneçuela. I a Turquia. I a l’Amèrica de Trump amb la diferència que allà aquests trampes antidemocràtiques s’acaben pagant i tenen conseqüències com s’ha vist a les darreres eleccions presidencials. Un partit polític que governa, i a més autodenominat d’esquerres –cada vegada aquesta definició s’assembla més a una fake news-, ha d’afavorir la participació ciutadana! És d’una claredat meridiana. El que resulta inconcebible és que prengui decisions i faci campanya amb doblers públics amb l’objectiu de fer davallar la participació com ha passat, amb dades demostrables i irrefutables, a Catalunya.
El segon trofeu que ha aconseguit l’efecte Illa provocat pel govern de Pedro Sánchez i de tots els poders de l’estat, com si d’un cap de lleó dissecat es tractés, ha estat destruir electoralment un partit rival, Ciutadans. Els resultats del partit de la bronca han acabat sent nefastos. Ha perdut 30 escons! Un rècord negatiu que passarà a la història i que menarà a la desaparició del partit de la crispació tret que engegui una revolució interna absoluta.
El tercer trofeu, un xatrac àrtic dissecat, han estat els resultats del Partit Popular, els pitjors de la seva història a pesar del bon paper del seu candidat, un bon polític en un partit equivocat, Alejandro Fernández.
El quart i definitiu trofeu –un corb negre dins una gàbia- ha estat fer revifar el partit xenòfob d’extrema dreta VOX. En aquesta operació també hi han participat tots els poders de l’estat. La benedicció final que va suposar la definitiva empenta que han dut a aquests resultats espectaculars va ser donada per Pedro Sánchez quan va definir VOX com un partit amb sentit d’estat!
A pesar de tants trofeus d’animals dissecats i d’un xerraire corb dins una gàbia de canya i d’espart la victòria resultant de l’efecte Illa ha estat pírrica. Empatat en escons amb ERC, amb els millors resultats de l’independentisme de la història -74- i amb l’assoliment –aquest sí que és un gran trofeu: un missatge internacional de potència nuclear- de més del 50% dels vots! Un desastre nacionalista espanyol es miri des d’on es miri. O, dit d’una altra manera, Salvador Illa ha aconseguit una victòria pírrica que només li servirà per a ser cap de l’oposició.
Per cert, d’on ve aquesta expressió: “victòria pírrica”? La paraula pírric és un derivat de Pirros, nom del rei de l’Epir, un antic regne hel·lènic situat al nord-oest de Grècia. L’ús de l’adjectiu està molt associat a paraules com victòria o triomf, amb què es vol indicar que, a pesar d’haver guanyat en una contesa, el triomf ha reportat més pèrdues que beneficis. L’origen prové d’una llegenda segons la qual el rei Pirros, després de lliurar una cruenta batalla a Heraclea, pronuncià una frase que després s’ha fet cèlebre: “Si aconseguim una altra victòria com aquesta, estem perduts”.
