Segons el 10è informe AROPE (At-Risk-Of Poverty and Exclusion) al 2020, només a Espanya, 12,3 milions de persones, això vol dir el 26,1% de la població, es trobava en risc de pobresa o exclusió social. Com és d’esperar, la pandèmia ha fet que aquesta xifra sigui encara molt més elevada, afectant a nous col·lectius que han vist com els seus ingressos, i conseqüentment la seva qualitat de vida, han minvat. En molts casos la situació és veritablement crítica; ja no són persones desconegudes…. ara molts són veïns, excompanys de feina, inclús familiars.
Afortunadament, no són poques les diferents iniciatives solidàries engegades per particulars, gent com qualsevol de nosaltres, i amb ganes de canviar la realitat aportant el seu petit granet de sorra. Hem volgut parlar amb Ángel Quevedo Mesones i Emilio Martín Gil, dues d’aquestes persones anònimes, i ells ens expliquen què els ha motivat a estendre la mà i alleugerir el patiment dels més necessitats.
Ángel Quevedo –professor de Taichi Chuan estilo Chen en Fisics Ciutadella, nascut a Reinosa-.
Àngel Quevedo ha posat en marxa una recollida d’aliments a Físics Ciutadella. En un principi la idea era fer-ho durant la pràctica silenciosa de Taichi que fa, un dissabte al mes, a l’aire lliure, però les noves restriccions va modificar la manera, no el contingut de la proposta. Li comenta a Shuto, gerent del gimnàs, la seva idea i posen una caixa a l’entrada del mateix per a que qualsevol que pugui aporti el que consideri. Finalment, el resultat va ser un carro de la compra ben ple, que els nois de la Cruz Roja van rebre molt agraïts.
“ Què va succeir? Els dilluns i els dimecres al matí dono classes de Taichi a Fisics, des de fa temps. He anat veient com a la cua de la porta del centre de la Cruz Roja, que ja funcionava abans de la pandèmia, cada cop hi ha més gent, molta més. Abans pràcticament mai veies a ningú allà. Ara és molta la gent que espera el seu paquet d’aliments, cada dia més; la cua arriba fins a la benzinera. Abans hi havia moments puntuals en els que algú hi podia anar; jo mateix fa anys, estant a Tenerife, vaig necessitar aquest servei. Ara, en canvi, a les persones que habitualment poden necessitar la seva cistella de productes de primera necessitat, se li han anat afegint persones conegudes, gent com tu o com jo, persones que tenien un treball, eren autònoms, o feien feina per a una empresa que ha hagut de tancar. Veure a totes aquestes persones és una expressió clara de com de fotuts estem tots, aporta consciència sobre el que estem vivint.
Per què vaig prendre la decisió de fer això? Veure a la cua a persones com jo, gent a la que conec que ha hagut d’acudir a aquest servei; que afortunadament existeix! La meva decisió va venir arran de la gran incomoditat que aquestes persones sentien al creuar la seva mirada amb la meva. Estar allà els hi feia sentir-se incòmodes, que els veiessin, i em va despertar quelcom, perquè més enllà del que es comenta: si estem perdent els principis fonamentals bàsics de l’ésser humà, que si s’estan carregant els drets que hem anat aconseguint… me n’adono que la manera de gestionar la situació mitjançant la por, la mala informació, o desinformació, la societat que viu de les aparences… Estem perdent la nostra autoestima, el nostre benestar. Sembla que per necessitar aquesta ajuda no sóc un ésser humà de 10, i que m’he convertit en ésser humà d’1. Ningú s’ha de sentir menys, ni culpable; per sort tenim aquest servei, que malauradament només pot cobrir les necessitats bàsiques. El món hauria de ser per viure’l gaudint, viure’l bé. Crec que més que crear iniciatives alternatives, hauríem d fer un cop a la taula, veure que això no està ben muntat, canviar les regles. Si no funcionen, no ens fan bé, trobar-ne de noves. No es fracassa per estar a una cua esperant una cistella amb aliments per poder omplir la nevera i el rebost, es fracassa quan es poden canviar les coses, que es pot, i no es fa. No tots tenim la possibilitat de fer que la situació canviï, però hi ha qui amb les seves decisions sí que pot, són decisions que ens afecten a tots. Haurien de qüestionar-se les conseqüències d’aquestes.”
Emilio Martín Gil – propietari de la barberia Emilio’s Barber, nascut a Toledo-.
Emilio Martín va fer saber a través de diferents xarxes socials que si algú estava vivint una situació econòmica complicada i ho necessitava, podia acudir a la seva barberia on li tallarien el cabell de manera gratuïta; sense necessitat de cap comprovant que justifiqués els seus ingressos.
“Sóc nét i besnét de barbers, així que sempre he tingut en ment quin seria el meu ofici; m’hi dedico en cos i ànima. La perruqueria masculina ha evolucionat, ja no és només treure pèl; els treballs que fem requereixen de molts coneixements, tècnica, estar en continua formació. Ser barber és preciós, una professió que enamora, però amb els seus pros i contres… Pel nostre saló passen clients diferents, alguns tenen mesos, d’altres són centenaris. Persones que estan a soles amb tu durant trenta, quaranta-cinc minuts, temps durant el qual t’expliquen les seves metes, propòsits, les seves alegries, penes i preocupacions. Considero que també exercim el paper de conseller, som empàtics. Vivim un moment d’incertesa, i és aquesta por la que fa que no ens acabem de relaxar… Amb el pas dels mesos les converses han acabat girant en torn a un sol tema: la pandèmia i la falta de treball.
Per què vaig prendre la decisió de fer això? Un dels dies tot va ser diferent. Les converses només eren negatives, sentia el pànic de la gent, més que por al virus era por a no poder alimentar a la seva família. Converses similars, molt pessimistes, però ben reals. Vaig marxar a casa molt enfonsat, estava acostumant a escoltar de tot però aquell dia em sentia superat; sentia que havia de fer quelcom. Jo sol no puc salvar el món, ho sé, però puc aportar el meu granet de sorra: no podia consentir que una persona que no tingués ingressos mínims no gaudís d’una imatge digna. Així és com he canviat els meus moments de descans setmanal per oferir una cadira del saló a la gent que ho necessita. També és la meva manera de donar les gràcies per totes les mostres d’afecte i la bona rebuda que la gent de Ciutadella, i de Menorca en general, m’ha donat sempre. Al poc temps de publicar la meva iniciativa a xarxes socials, vaig veure com un bar proper oferia menjar a nens de pares en la mateixa situació. Això m’omple. Potser sigui un punt de partida per a que tots siguem més solidaris, i fem xarxa en moments tan estranys, foscos i difícils. Tots junts sortirem d’aquesta, no tinc cap dubte.”
