Emocionant. Impressionant. Vet aquí els dos adjectius amb què vaig qualificar la novel·la, arran de la pregunta d’un amic. Emociona allò que se’ns explica, impressiona com es fa.
Feia temps que una novel·la no m’arribava tan endins. Vaig acabar de llegir-la de matinada, després -ulls clucs al llit- no podia deixar de pensar-hi, encara m’acompanyava.
La drecera, de Miquel Martín i Serra, és una d’aquelles novel·les que no es poden oblidar de cap manera. Breu i aparentment senzilla, transmet molt més d’allò que inicialment esperaves.
El narrador d’aquesta història, un al·lot tot just sortit de la infantesa, viu en un petit poble empordanès, és fill d’uns masovers que tenen cura del xalet d’una família rica. La narració de les vivències d’aquest al·lot és bàsicament l’argument de la novel·la: l’amistat, el tracte amb els senyors de la finca, el despertar del desig…i també la injustícia, la humiliació i la mort.
El que m’ha semblat més fascinant en La drecera és la forma de narrar-nos els fets i sobretot els sentiments, reflexions i pensaments del protagonista. Els sentim absolutament propers, els interioritzem, no tenim en cap moment la sensació de ser espectadors. Martín i Serra aconsegueix quelcom que sembla gairebé impossible: vivim allò que el protagonista viu.
He de dir que, en el meu cas, aquesta absoluta identificació ha resultat fàcil. Malgrat que, en les dates on tot succeeix, jo tenia uns anys més que el protagonista, he viscut algunes experiències força semblants – no les més dramàtiques – que de qualque manera m’han apropat molt a la història. Però això, de fet, tant fa.
Qualsevol lector que se submergeixi dins La drecera, se sentirà embolcallat per les aigües d’aquesta història tan quotidiana com extraordinària.
No sé de quins altra manera puc traslladar-vos tots el que ha despertat dins mi aquest llibre: tristor i esperança, indignació i melangia, empatia i nostàlgia, tendresa i dolor…
Però, per altra part, no us espereu una novel·la farcida d’emocions grandiloqüents, ans el contrari la narració és mesurada, subtil, interioritzada. Uns masovers no es poden permetre explosions emocionals. El patiment, les dificultats, les mancances hi són ben presents, però s’enfronten des de la resistència resignada, des del silenci i la ferma voluntat, ben present aquells anys -ho he viscut-, d’anar bastint un futur millor per als fills. I aquí hi entra de ple la comparació amb el món dels senyors, tan rutilant com balmat, que a poc a poc va demostrant la seva egocèntrica buidor.
Però al mateix temps veiem la relació íntima amb la terra, avui ja gairebé només un record, que va des del coneixement de plantes i ocells a les feines del camp, dels costums tradicionals al gaudi serè de la natura sense escarafalls teòrics.
Així anem transitant aquesta història genial. Si bé comencem amb la brutal i real sentència que obre la novel·la, “…els rics ens paguen perquè els servim, no pas perquè els entenguem”, a les escenes finals se’ns dibuixa un món ja perdut. Potser mirar enrere és un error, però el més dolorós és perdre per no guanyar quelcom millor.
Permeteu-me, llavors, que tanqui aquesta humil ressenya donant la paraula a l’autor.
“…el lector s’adona d’aquestes barbaritats que dèiem, d’aquesta pèrdua del patrimoni natural, d’aquesta destrucció del paisatge, de com ens hem anat allunyant de la natura.”
No aniré més enllà. La novel·la sí que hi va. El que cal és llegir-la. Us promet que no us decebrà.
