Ens hem de posar seriosos d’una vegada per totes perquè sinó tot se n’anirà a la porra. Diumenge passat va ser el Dia Internacional de la Llengua Materna. La llengua materna és molt important, fonamental, i ho és per tu que ralles castellà, per l’altra que parla suahili o per aquell de més enllà que xerra català, anglès, xinès o alemany. I ho és perquè ningú no tria la llengua materna. Ens ve donada, com als reis primogènits la corona, per naixement. Sempre estarem lligats a aquesta condició i hi estarem fins a la mort. Igual que els reis estaran fermats als seus privilegis dinàstics fins que fineixin i els transmetin. Dit d’una altra manera, als plebeus només ens uneix a la reialesa i a la noblesa aquesta condició: la llengua materna. Cap més. Podem aprendre més llengües i aquesta capacitat humana és una benedicció. I ho és, si hem de fer cas a la Bíblia, a l’Antic Testament. Des del càstig diví de la confusió com a conseqüència de la construcció superba i supèrbia de la Torre de Babel. Llavors, si ens hem de refiar del llibre sagrat, i jo ho faig perquè amb aquest llibre vaig ser educat, tots els habitants de la terra parlaven la mateixa llengua. Des d’ençà, es va trencar aquesta unitat idiomàtica i els experts asseguren que en l’actualitat es parlen al món més de 6000 llengües. Una d’aquestes 6000 és la teva, la teva única i impossible de desferrar, llengua materna.
Es vivia molt bé abans del bíblic càstig diví. Tothom s’entenia. Tots els habitants de la Terra compartien la mateixa i transmissible llengua materna. Si llavors l’orgull humà es va materialitzar en la construcció conjunta d’una torre tan alta que tenia com a objectiu arribar al cel, ara, l’altivesa lingüística ha estat substituïda per l’intent d’eliminar les llengües minoritàries per llengües majoritàries que aspiren a ocupar, amb la mateixa presumpció, el paper de la fastuosa i simbòlica torre. Els importa un comí que aquest anhel de destrucció de la varietat i la diversitat vagi en contra de la ciència, de la lingüística. Són negacionistes. Terraplanistes de la llengua. Integrants de la nova i perillosa estirp fundada per Trump que, amb la seva interessada ignorància, asseguren que la terra és plana o que, com estava escrit en una gorra de beisbol d’un famós humorista, Mart, el planeta vermell, també és pla com la mà. Tenen també els seus déus, els seus profetes. Els seus fòrums, les seves plataformes. Les seves portes, les seves torres. L’escriptor peruà Mario Vargas Llosa va liderar el Foro Babel. En una persona de carrer aquesta negació científica de la diversitat lingüística és pura ignorància. En una persona culta com el Premi Nobel de Literatura és pura i supremacista malícia. Anar a la vegada contra Déu i contra la ciència.
La llengua materna és essencial i s’ha vist en aquests temps de pandèmia amb les restriccions de mobilitat perimetral. Ho explica de manera magistral la traductora i intèrpret, especialitzada en la llengua francesa i en l’adquisició del llenguatge, Margarida Llabrés que, ensoldemà del Dia Mundial de la Llengua Materna va escriure el següent i preciós text: “Dedico aquest Dia internacional de la llengua materna 2021 a tots aquests fillets que perden el contacte amb la seva llengua materna i a totes les mares/pares que noten trist el seu cor per no poder transmetre com elles voldrien la seva llengua als seus fills per culpa d’aquesta situació sanitària tan penosa.”
Sigui com sigui, tornem a l’enunciat. Què significa porra? I, per què s’envia la gent que ens molesta a la porra? Una porra és un bastó que té el cap rodó i més gros que l’altre extrem. A les imatges per reprimir les manifestacions en contra de l’empresonament de Pablo Hasél n’hem vistes moltes, de porres, a la televisió. I, també, moltes demostracions d’experts a l’hora d’utilitzar-les. Però, enviar a la porra? D’on ve aquesta expressió que compartim amb el castellà? Antigament, a l’àmbit militar, el soldat responsable del tambor major del regiment duia un bastó llarg, amb el puny de plata, que es denominava porra. Per regla general, aquest bastó es clavava en un indret allunyat del campament i assenyalava els límits i el lloc concret on havia d’acudir el soldat que era castigat. Amb el temps aquest tipus de càstig va canviar, però com passa moltes vegades amb les paraules, l’expressió va sobreviure fins avui en dia. Defensant la llengua materna, parlant-la, sigui quina sigui, aconseguirem mantenir forts els fonaments emocionals que sustenten la nostra pròpia torre.
