Feia uns mesos que no llegia novel·la negra i, ves per on, he topat amb una que no és negra…és negríssima, negra del tot, la més negra. I excel·lent! No domin prou el llenguatge per afegir-hi tots els superlatius que caldria. Potser només he de dir que, com em van recomanar pel twitter, m’he hagut de posar còmode i espitregar-me per llegir-la. Una gran novel·la més enllà del seu color.
Estic parlant d’Els cadàvers del candidat, de Miquel Aguirre. Ha estat començar i no poder-la deixar fins al darrer paràgraf. És sorprenent -ni per un segon pots intuir el que passarà-, trencadora, t’atrapa des del primer moment i et fa anar amunt i avall sense aturall.
Ara que ja he deixat ben clar el meu entusiasme -i recordant-vos que durant un bon grapat d’anys vaig ser regidor i després diputat- és hora d’explicar-vos breument el fil argumental que em limit a traslladar de la contracoberta del llibre.
Un empresari tan egòlatra com ambiciós vol fer el pas a la política. Per aconseguir-ho es posa en mans de l’home de les mil cares, un assessor disposat a traspassar els límits de la llei i la moral per pescar un grapat de vots.
Ara ja haureu entès el motiu del recordatori de la meva activitat política. Si bé és cert que no he viscut res semblant -ni fer-hi prop- al que se’ns narra a la novel·la, també ho és que el meu coneixement del rerefons polític em permet recomanar-vos-la encaridament.
No me’n puc estar de fer un comentari sobre els personatges que habiten la novel·la. Hi trobem una fauna de tots els pelatges, i cap de bo, però des del primer al darrer, són absolutament inoblidables i, a sobre, creïbles, malgrat que veritablement són per llogar-hi cadires, i fins i tot un em fa pensar amb el pallasso destroyer que fins fa poc ha presidit els EUA.
I el protagonista! El protagonista et deixa sense alè, amb els ulls esglaiats, gairebé amb palpitacions! No record haver-me trobat amb un personatge així a no ser, potser, el Max Aue de Les benignes.
Els cadàvers del candidat, ho vull repetir, és una molt bona novel·la. Ironia a cabassos, intriga per donar i per vendre, i -com pertoca en el gènere- una punyent, lúcida i desacomplexada crítica social.
Tot rebostejant per la xarxa he recollit alguns qualificatius que, en diversos escrits, es dediquen a Els cadàvers del candidat: delirant, humor àcid, exagerat…
No som ningú per qüestionar el resultat d’altres lectures, però si bé és cert que hi ha acidesa i, fins i tot, un punt de deliri en la novel·la, allò que més hi veig és una brutal anàlisi dels mecanismes polítics, una anàlisi que porta fins a l’extrem totes les trapelleries, punyalades i embolics que hi ha rere la façana. I certament hi ha humor, però més aviat en les converses entre els personatges i en les reflexions del protagonista que en els mateixos fets.
En definitiva, Miquel Aguirre amb aquesta novel·la fa caure les bambolines. Una frase textual de llibre copsa, millor que les meves explicacions, allò a què faig referència:
“Que meravellosa que és a vegades la societat capitalista. Exacte, Marx i Engels van menystenir la capacitat de seducció dels papers dels bancs centrals. Aquesta capacitat que compra ànimes, rebenta dignitats, embordeeix el talent, fa obrir les cames o parar el cul, fa vinclar i rebaixar les voluntats”.
No pretenc denigrar la política, com tampoc crec que ho pretengui l’autor, però, si més no, una cosa està clara: fer ulls clucs no ens porta enlloc.
He de cloure la ressenya, no cal dir gairebé res més, perquè ja us haureu adonat de quina mena de reflexions n’he tret de la novel·la, i que aquesta sigui negra fa inevitable arribar a una conclusió: la literatura no té color i Els cadàvers del candidat és, sense cap mena de dubte, bona literatura.
