“Sé moltes coses que no he vist. I vosaltres també. No es pot donar una prova d’existència del que és més veritable, la manera és creure-hi: creure-hi plorant”. Entre aquestes frases de Clarice Lispector dites al llibre L’hora de l’estrella publicada en català per Club Editor i les pronunciades per Rutger Hauer al final de la pel·lícula Blade Runner de Ridley Scott existeixen molts similituds encara que des de cantons oposats i des d’una distància conceptual i de gènere també sideral: “He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida … He vist com atacaven naus incendiades més enllà d’Orió … He vist raigs C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser … Tots aquests… moments segur que es perdran… en el temps… com … llàgrimes… en la pluja …”.
La primera frase que encapçala l’article només pot haver-la escrit una dona. La segona, un home. I és així des de l’antiguitat més pregona. Penélope viurà les seves aventures domèstiques dins el palau, sense sortir de l’illa, entre les quatre parets de la casa, a la cuina, al pati de xiprers rodejada de pretendents agressius, al dormitori mentre està teixint i desteixint el sudari del seu marit mort a la guerra o mentre retornava victoriós a Ítaca. Penélope sap moltes coses que no ha vist i les dones que la rodegen, també saben moltes coses que tampoc no ha vist. I creuen en aquestes coses que no han vist de la millor manera de creure-hi: plorant. Ulisses també plora. S’assembla al replicant de Blade Runner que abans va ser una novel·la de ciència ficció amb un títol més filosòfic que no pas comercial: Somien els androides amb ovelles elèctriques? Igual que el replicant ha viatjat per tot el món conegut per la cultura grega i ha vist meravelles que ningú no creuria i que ningú no coneixeria si no hagués estat per Homer: els ciclops, les sirenes, les illes, les roques mòbils d’Escil·la i Caribdis, Helena, les vaques d’Hèlios o Hades o el regne dels morts. El seu viatge és similar als molts viatges dels replicants i les seves aventures i perills són comparables les unes a les altres encara que la ubicació les projecti a un passat remot o a un futur que ja hem superat però que no s’ha acomplert tecnològicament parlant. Com Clarice Lispector o el seu personatge, com el replicant de Blade Runner i la seva bella metàfora expressada uns segons abans de la desconnexió, Ulisses també plora quan com a hoste dels feacis un aede, un poeta grec, canta durant el banquet les gestes de la guerra de Troia. El que és veritablement important és el que ens ha fet plorar o el que ens fa plorar quan ho recordam. Un resum brutal d’aquest enunciat va ser escrit per l’escriptora danesa que un dia va tenir una granja a l’Àfrica: “La cura per a tot és l’aigua salada: la suor, les llàgrimes, la mar”. El que ens diu Clarice Lispector, i també Homer amb el personatge lleial a la llar que és Penélope, és que no és necessària l’experiència. Podem veure a través de les emocions i creure a través del dolor. O dit d’una manera inversa. No hi ha experiències superiors sinó experiències més grandiloqüents. La dona en general està més assentada damunt la terra i no precisa de les gesticulacions que si ha de menester l’home, més volàtil i, des del punt de vista de l’evolució i també de la reproducció, més prescindible. I aquí rau el quid de la qüestió. Fins ara, fins a l’aparició d’aquesta revolució silenciosa de les dones que és el feminisme, la grandiloqüència era més prestigiada. El viatge pel sud del Peloponès fins a la terra dels Lotòfags passant pel golf de Salern i l’illa del Sol d’Ulisses o viatjar fins més enllà d’Orió i divisar la porta de Tannhaüser del replicant ha deixat de ser més important que cuinar, teixir o tenir cura dels fills i de la llar. La incorporació d’aquest prestigi a la vida real amb totes les seves conseqüències materials és el gran repte que encara té aquesta revolució femenina que ha mostrat el seu poder a tot el món aquest passat vuit de març. Que sigui una realitat normalitzada o un fumeti que no ens deixa veure de la punta del nas depèn de l’esforç de totes i de tots.
Fumeti és una paraula molt viva a Menorca i és també d’aquestes paraules fascinants que no surten als diccionaris. Què significa? I per què aquesta terminació a la italiana com d’altres paraules nostrades com ara suqueti, xurreti o fangueti? Fumeti significa una fumarada sobtada que ens dificultat la visió i que té una continuïtat dins un mateix espai encara que de manera limitada. Derivat de fum amb el sufix –eti (en castellà –ete, per exemple clarete) que es troba en d’altres mots menorquins com els esmentats.
