Som l’any 1780. Un home vell recorda el seu passat. Ho fa a un lloc que, potser, us resultarà evocador.
“Jo sóc aquí un cop més, vora el castell de Sant Nicolau, per mirar de recordar els temps pretèrits en què vaig practicar el cors, perquè quan jo ja no pugui contar-ho puguin els meus recordar allò que ara ja se’m difumina entre la bellesa salvatge de la meva terra…”.
Tal volta amb aquestes paraules introductòries podria estalviar-me la sinopsi de l’argument però, per si de cas, ves-ho aquí:
Rafael Torelló, ciutadellenc, té només deu anys i un destí que l’aboca a una vida de misèria. La conquesta de Menorca pel Duc de Crillon l’encoratja a abandonar el taller on fabricava avarques i embarcar-se en un vaixell de guerra….
. Una novel·la que cal llegir. Pels menorquins tindrà, és cert, un especial encís, però qualsevol lector, d’arreu, la gaudirà d’allò més.
Masanés aconsegueix, amb escreix, quelcom molt difícil. Ens fa retrobar la flaire dels llibres d’aventures, alhora que ens submergeix en un veritable recorregut històric. I tant en un aspecte com en l’altre, ho fa amb absoluta mestria. M’he recordat a mi mateix llegint, de més jove, novel·les trepidants, farcides de batalles i tempestes, però així mateix he sentit reviure una Menorca que només havia albirat -momificada- als llibres d’història.
I així coneixem, enmig de tocs d’humor i situacions dramàtiques, la vida dels menorquins de l’època. Com eren els habitatges, els camins, els perills de la costa, quins nuclis de població hi havia (vaig passar els estius de la meva infància a Sant Joan dels Horts de Carbonell, ja ho entendreu), quines eren les seves creences i costums, quina relació tenien amb el món…perquè no oblidem que, en aquells anys, Menorca era una pressa cobejada en el tauler d’escacs de les grans potències.
Haureu notat que no faig cap esforç per amagar quant de molt he gaudit amb aquesta lectura. Lladre de mar ha estat una alenada d’aire fresc, un ventijol marí que ha arrossegat cabòries o que ha enfortit la meva convicció que llegir és, també i sobretot, viure. He viscut amb en Rafael Torelló travessies atlàntiques, batalles navals, periples per la Mediterrània, ciutats tropicals, malalties i empresonaments…i també l’amor i l’enyorança, l’ambició i la injustícia.
A la contracoberta del llibre se’l defineix com “una història sobre el mar i els corsaris al tombant del segle XVIII”, i no és una definició desencertada, ni de bon tros, però en parer meu és excessivament simplista. He intentat transmetre-us, no sé si amb èxit, que Lladre de mar va molt més enllà. Entre altres coses, amb les reflexions del protagonista que, des de la llunyania en el temps, ens parlen directament:
“Uns pocs homes decideixen el destí de tots. Sempre ha estat així I sempre serà així.”
Però, malgrat el fatalisme que sembla es desprèn d’aquesta sentència, la mateixa vida d’en Rafael Torelló ho desmenteix. I ho fa hissant la vela al pal major de la nau. Les aventures, els mil i un destrets que pateix, el trencament amb allò que s’esperava d’un jove menestral ciutadellenc, ens deixen ben clar que res és per sempre, que és possible fer miques el destí que uns pocs ens volen imposar.
Seguiria i seguiria parlant-vos d’aquest Lladre de mar, però ja és hora de cloure la ressenya. Permeteu-me que ho faci tal com he començat, amb les paraules d’aquest al·lot que, ja vell, guaita el passat:
“Potser la meva vida no ha estat la d’un gran home, però jo he viscut.”
Tant de bo tots puguem dir el mateix.
