La meva mare adorava els catalans. El seu sentit de l’humor, les seves sèries de televisió, la seva capacitat de treball, la seva emprenedoria empresarial, la seva filantropia, la seva creativitat, el seu voluntariat, el seu esforç equilibrat pel que fa a la despesa i a l’estalvi, la seva absència de complexos a l’hora d’obrir-se al món, el seu art, la seva gastronomia, la seva ironia i, sobretot, la seva capacitat imbatible de riure’s d’un mateix. Només tenien dos defectes. Creia. No disposaven de pastes salades (quan ho deia ho feia per comparació amb les menorquines i enumerava les formatjades, els flaons de formatge o els rubiols plens d’espinacs, ou dur, panses i pinyons) i eren escatològics. Jo he heretat fil per randa els pros i els contres pel que fa als catalans. Estic d’acord amb les virtuts atorgades per la saviesa materna (n’hi afegiria més). I també m’incomoda aquesta naturalitat a l’hora de parlar de tot allò relacionat amb els excrements. No és una opció particular i puntual producte d’una visió insular britànica, puritana. En un escrit publicat pel diari El Punt Avui, Salvador Tarradas Ustrell feia aquesta intel·ligent i pertinent reflexió: “Contràriament a la llengua anglesa, en català la paraula escatologia té dos significats contraposats: coneixement teològic de tot el relacionat amb el més enllà (eschatology) i coneixement de tot allò relacionat amb els excrements (scatology). Atàvicament, els catalans han manifestat una atracció per tot allò relacionat amb la defecació, que s’ha fet present en la poesia, el teatre, la novel·la, la pintura (Dalí, Miró), les dites populars (“Qui mengi molt i cagui fort no ha de témer la mort”) i, sobretot, en les festes populars. En el Nadal català hi conviuen harmònicament l’escatologia messiànica (Jesús) i l’escatologia excremental ( caganer, cagatió, cagarada de massapà dels Reis). Joan Coromines recull més d’un centenar de derivats del verb cagar. Aquesta escatofília dels catalans, que hauria fet les delícies de Sigmund Freud, ha sorprès sempre propis i estranys.” Ai, no anava errada la meva mare. L’escatologia forma part de la cultura catalana i és un tret més que la distingeix de la resta de cultures que formen part del ric, des del punt de vista sociològic i antropològic, estat espanyol. Una cultura es diferencia d’una altra cultura en allò que prestigia i en allò que degrada. En les fílies i en les fòbies. Agafem per exemple la màxima expressió cultural castellana convertida fins i tot en la seva festa nacional: la tauromàquia. A Espanya està prestigiada, els practicants d’aquesta carnisseria ritualitzada són semidéus i, encara que duen els vestits tacats de sang, són rebuts en audiències reials. Els polítics espanyols d’esquerres i dretes es deixen veure a les places de toros com en d’altres països més civilitzades guaiten a les llotges dels grans teatres. Els crítics de toros acaben agafant prestigi només per descriure la salvatjada de la plaça i reben premis i distincions per les seves cròniques. Per acabar de reblar aquest prestigi grotesc els governs espanyols no dubten en subvencionar l’espectacle de la sang de la bèstia amb diners públics ja que la distància amb la gent del carrer l’ha convertit en deficitari. En canvi, a Catalunya, també a les Illes Balears, la tauromàquia és vista majoritàriament com una activitat salvatge, ridícula, reaccionària i cruel. Són aquests –també la gastronomia i, sobretot, la llengua- els trets que diferencien una cultura d’una altra i que, si s’han mantingut en el temps, impulsen la idea pragmàtica d’una nació. Aquesta reflexió ve a tomb arran de la descoberta casual de les webs de coprofília de l’activista, periodista i antic dirigent de la CUP Antonio Baños. La polèmica suscitada a les xarxes m’ha fet recordar les meves recerques a internet del període en el qual escrivia la meva novel·la negra Arenal. Quan em documentava vaig fer una recerca a la xarxa amb l’objectiu d’informar-me com es comporta un cadàver que ha romàs molt de temps dins l’aigua. Mentre ho feia vaig pensar que si la policia m’intervenia en aquells moments l’ordinador pensaria que havia comès un assassinat i que havia ocultat el cos dins una cisterna. No, no faran mal a Antonio Baños aquestes informacions que l’associen a la coprofília. De la mateixa manera que no fan mal, per exemple, a la ministra socialista Carmen Calvo les imatges que la mostren en una llotja d’una plaça de toros. El que per uns és una fília per d’altres és una fòbia. I, mentre no facis mal a ningú, com es diu a Menorca: “Del seu pa en farà sopes”. ESCATOLOGIA. Part de la teologia que tracta de les darreries de l’home, com la mort, el judici final, la destinació de les ànimes. Estudi dels excrements o converses relacionades amb els excrements.
