M’encanta sentir contar i llegir històries. Em captiven i em produeixen plaer sobretot perquè tenen la capacitat d’emocionar-me i commoure’m. Des que el món és món, històries com ara vells romanços de cavallers errants, rondalles meravelloses, contes d’amors secrets, històries picardioses, llegendes de sants, narracions de viatges, relats de vides, mites que expliquen la creació del món etc… nodreixen la nostra imaginació. Avui he recordat amb molta nostàlgia i agraïment aquell vell mestre que va saber engrescar-me durant aquells anys de la meva infantesa en el ensenyament de l’art de contar meravelles. I vaig pensar en què seria de nosaltres sense la màgia d’aquelles històries fascinants. Encara som capaç de percebre la seva veu clara i penetrant i els seus gestos que acompanyaven aquells relats que tractaven de parèixer verídics. Record quan ens acompanyava a visitar coves situades a prop del meu poble Tarascon, unes coves com per exemple la de Niaux, que conserva unes pintures rupestres extraordinàries de fa 14.000 anys amb uns dibuixos precisos d’animals. Avui aquesta cova grandiosa, és una de les poques que encara roman oberta al públic i val la pena visitar-la. Aquell mestre va saber fer-nos aprofitar d’aquells testimonis que teníem a l’abast per tractar de contar-nos la història del període de la vida d’aquells homes i dones prehistòrics dels quals no sabíem quasi res. Avui ja s’han descobert més coses sobre aquests grups de societats de caçadors nòmades. Ens deia que aquestes parets cobertes de pintures eren probablement una manera d’ensenyar als fills l’art de la caça, de les danses rituals i de mostrar-los el món que els envoltava: arbres, plantes, estels, animals, perquè és clar, l’escriptura vendria molt més tard. També ens contava rondalles antigues meravelloses del món occità d’una saviesa acumulada que ens arribava fresca a través d’aquell narrador que posava tota la seva emoció en contar-les. Històries d’aventures extraordinàries que ens feien somiar i ens fascinaven.
Així, capbussada dins aquests records, de sobte em va venir a la memòria una pel·lícula d’Isaki Lacuesta “Los pasos dobles” guanyadora l’any 2.011 del màxim guardó del festival de San Sebastià. Aquest film-documental amb la col·laboració del gran pintor felanitxer Miquel Barceló és una ficció d’aventures sobre el viatge d’una expedició al desert d’Àfrica, rodada al Malí amb la idea de trobar unes pintures enterrades en un búnquer segons la biografia novel·lada, real o no del desconegut pintor i escriptor francès François Augiéras. Aquest personatge singular morí com un indigent l’any 1.971 al 46 anys. Decidí entregar al desert africà la seva obra mestra cobrint les parets d’un búnquer abandonat, testimoni de la segona guerra mundial, amb els seus millors frescos com si fos un home primitiu amb qui se sentia identificat perquè considerava que com ell sabia escoltar la naturalesa. François Augiéras viatjà a Grècia als monestirs del Mont Athos on va profunditzar en l’experiència de la seva espiritualitat i a Argelia on vivia un conco seu, un militar retirat, a un oasi del desert. Aquell conco va afavorir el gust de François per les coves i les pintures rupestres. Fou un personatge que fascinà els que varen tenir la sort difícil de la seva amistat. Era un home solitari, provocador i insubmís, aventurer autodidacte, explorador del cos, gran enamorat de l’ànima i acostumat de ben jove a una vida errant i lliure feta d’art i de natura. De la seva obra es desprèn un erotisme generalitzat sovint escandalós, un panteisme anacrònic, un pensament màgic i una aversió en front de la degradació de la civilització occidental. Obsessionat pel seu desig d’enfrontar-se tot sol amb la natura, va viure una temporada d’una manera precària, fet que va minar la seva salut, dins una cova al poble on està enterrat anomenat Domme. Aquest poble és una antiga i magnífica bastida medieval situada en el departament de Dordogne al Sud-Oest de França on li agradava sovint passejar amb un amic seu pels seus camins vora un riu.
Tota la seva obra tan literària com pictòrica, malauradament massa poc coneguda és el reflex de la vida d’un home fora del comú més a prop d’un món de ficció que real. Aquesta obra inclassificable va suscitar l’entusiasme de figures d’intel·lectuals com ara André Gide, Marguerite Yourcenar i d’altres. La història d’una vida apassionada capaç de captivar i a la vegada d’incomodar un lector experimentat.
Quina sort poder recordar moments feliços de la nostra existència i quina meravella poder imaginar gràcies a històries, contes i relats, experiències d’altres vides insospitades i extravagants!
