Hi ha el calaix dels tàpers, on a cada casa està organitzat, o desorganitzat, de manera diferent; a algunes cases el recipient està guardat amb la seva tapa corresponent, a d’altres es fa una torre, per separat, amb cadascuna de les parts que el conformen. Curiós també obrir el calaix de les bosses: hi ha les de la compra, les que fem servir per envasar o congelar, les boniques que arriben a casa com a part de l’embolcall d’un regal, i que acostumen a ser de cartró, les que hi guardaven galetes i ara només les restes… La meva mare les fa petites, les va plegant ara cap a un costat, ara cap a l’altre, fins que acaben en un quadradet. Al calaix de casa nostra estan totes tirades a dintre, sense ordre, i amb molt de desordre. Els estris de cuina que no fem servir habitualment, com els motllos per fer galetes, el mesurador d’espaguetis, aquella cullera de quan érem petits, el morter, i alguns que no he emprat mai també tenen un lloc propi.
Però el meu calaix preferit és un en el que perdre’m quan vull viatjar, quan sense moure’m de casa puc tornar a moments passats, a sensacions viscudes, a rialles i abraçades, fins i tot sentir les olors i la temperatura de l’instant a sobre de la meva pell. El meu calaix preferit és el de les fotografies i els records. Afortunadament a casa nostra hi ha un d’aquests; nosaltres encara imprimim fotografies, tot i que cada dia menys, guardem retalls de premsa d’aquell concert que ens va encantar, el diari del dia que va néixer la María, la polsera que em van regalar les amigues de l’institut i que ja no em poso, l’últim xumet… Obrir aquest calaix no és com obrir el dels tàpers, les bosses o els estris de cuina.
Algunes des les fotos estan dins sobres, d’altres en algun d’aquells àlbums petits que et regalaven a la botiga quan et tornaven el carnet revelat, però la gran majoria ocupa tot l’espai conformant un trencaclosques amb moments de la meva vida. El calaix té una olor especial, no sé si us la podria descriure amb paraules, potser tancant els ulls la sabeu reconèixer. No totes les fotografies són de la mateixa mida, i la textura també és diferent; inclús la llum i el color varien. A les fotografies de quan era petitona l’ambient és dens, els colors són menys brillants, inclús els decorats tenen un pes que a les de l’adolescència o els anys posteriors no.
El calaix de les fotografies no és un calaix que obri habitualment. Més aviat tot el contrari; és el calaix de les grans ocasions. Obrir-lo requereix d’una espècie de cerimònia, d’un ritual al que no tothom pot assistir-hi. Quan algú forma part d’ell, d’aquest moment tan íntim i especial, vol dir que també té un llod important dins la meva vida. Ei! No tothom coneix de la seva existència, bé… ara uns quants més sí sou coneixedors del meu calaix de les fotografies. Compartir-lo és voler fer part a l’altra persona de moments especials de la meva vida, tan especials que hi ha quedat empremta. No en va es diu que quan hi ha un incendi, moltes persones en el primer que pensen és en salvar els àlbums familiars de fotografies.
