Opinions entorn de la nova regulació de l’eutanàsia Bosco Faner Bagur

La proliferació de conflictes entre consciència i llei és cada vegada més accentuada en el panorama jurídic. Referent a la nova regulació de l’eutanàsia, vull donar a conèixer diverses opinions, sempre escoltant i respectant les altres, amb les quals personalment m’hi sent més identificat.

 –Javier Ibero Sagastibelza, que actualment estar en mans de paliatistes, ha dit: “Val el mateix la vida d’un malalt en fase terminal, que la d’una persona sana. Més que donar opcions per a morir, hi ha que donar-les per a viure, perquè es pot viure molt dignament i ser feliç durant el temps que ens queda, a pesar del sofriment i de l’infermetat”.

-Luís Ventoso, periodista, ha escrit: “La norma neix amb l’oposició dels col·legis de metges. També està en contra d’ella el Comitè de Bioètica. Per suposat que ningú sabem com reaccionaríem front una duríssima infermetat incurable, però aquesta llei no sembla un avanç, sinó una forma d’estigmatitzar els més febles. El consens progressista festeja que Espanya sigui un dels sis únics països amb la llei d’Eutanàsia quan en el planeta hi ha 194 nacions sobiranes. Que sols n’hi hagi sis, reflexa l’anormalitat d’aquesta llei”.

-Una mare de tres fills amb 72 sessions de quimioteràpia seguides, lamenta que la classe política inverteixi esforços en una llei d’Eutanàsia que li sembla aberrant, i per açò manifesta: “No estic d’acord, perquè encara que en un principi pugui semblar que és bona la llei per alleugerar el patiment, el que  pretén és acabar amb les persones que pateixen, no amb el patiment. El que s’ha de fer és posar mitjans per evitar el dolor”.

-Rosana Ribera, Coordinadora del Dret a Viure, ens aporta unes dades: “A Holanda on la taxa de cures pal·liatives és de 0,9 unitats per cada cent mil habitants, el 4% dels malalts moren per eutanàsia. A Bèlgica, amb una de les cobertures en cures pal·liatives més altes d’Europa (1,7) el percentatge de morts per injecció letal cau a manco del 2%. Espanya, en canvi, està a la cua del continent en atenció al final de la vida. Amb just l’0,6 unitats per cada cent mil habitants, 6 de cada 10 malalts moren cada any sense rebre cap tipus d’atenció”.

-Antonio Papell, tot i que manifesta clarament que per ell “la llei d’eutanàsia és ètica i humanitàriament impecable, insisteix que seria absurd i reprovable que després de ser aprovada pel sector progressista del Parlament, no es fes cas de la reclamació del sector conservador d’una regulació molt més exhaustiva i precisa de les cures pal·liatives”.

-Maria Castellano, metgessa forense, accentua: “El respecte a la vida és l’essència del jurament hipocràtic. Estem parlant d’un jurament que ve de segles. Com podem acceptar ara aquest retrocés.

-Julio Sánchez Fierro, advocat i doctor en CC. de la salut, comenta:  “L’Eutanàsia és un regressió en la nostra civilització. Seran víctimes de l’eutanàsia, sobretot, les persones més fràgils i vulnerables, els que aquesta llei ni tan sols inclou en l’oferta de cures pal·liatives. Per què s’ha optat per una proposició de Llei i no per un projecte de llei? Així s’ha eludit haver de contar amb l’opinió de col·lectius socials i professionals”.

-L’Església, mitjançant el cardenal arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, i President de la Conferència Episcopal Española, pren també postura: “Creiem que el remei contra la tristesa, el dolor, la soledat i el buit existencial de les persones grans o malaltes no pot ser l’eutanàsia. Hem d’assegurar que les persones que pateixen trobin en els seus familiars i conciutadans el consol, l’apropament i l’atenció humana i espiritual que alleugeren el dolor i ofereixen l’esperança que neix de la fe en la vida eterna i que dóna sentit a tota la vida humana.

Sempre convé escoltar-nos els uns als altres i reflexionar tenint com a punt de partida el contingut de la llei i la nostra posició personal sobre l’atenció humana i sanitària que mereixem totes les persones i, especialment i per causes diverses, les més febles.