Quan bufa la tramuntana passen els vaixells davant Cala Galdana. Els ferris, els velers, els iots, els petroliers i també els esforçats vaixells de càrrega. És un espectacle d’una bellesa romàntica destacable. La mar en calma, el vent del nord netejant l’ambient de pols sahariana o del pol·len dels pins que ha tenyit de groc les parets emblanquinades, les basses estancades o, fins i tot, la superfície argentada del nostre petit oceà aquestes passades setmanes. Et pots asseure en el banc empernat a les delicioses taules de pic-nic municipals, prendre el sol i observar el pas pausat dels vaixells que aprofiten la redossa del sud per dirigir-se amb mar calma als seus ports de destinació, ja sigui del llunyà oest –Cartagena, Tarragona, València, Barcelona- o de l’encara més llunyà est, Istanbul, per exemple. Només amb les siluetes els distingeixes. Els velers són els primers a contactar amb les imatges fixades a la ment. Imagines tripulants vestits amb l’elegància dels quadres de Hopper fent les maniobres indispensables a bord. Passatgers intentant passar el tediós temps de travessia –una experiència que has viscut infinitat de vegades- a la cafeteria de la coberta, al costat de la piscina tapada amb una xerxa, a les cabines amb dos o quatre llits o als arredossats cafès interiors. Els ferris els separes entre els lents i els ràpids només amb el dibuix dels seus metàl·lics cascs. Els vaixells de càrrega també poden ser distingits per les planes plataformes de babord destinades a transportar containers o per les seves fosques bodegues enfonsades dins l’aigua. Els petroliers són més fugissers. Més arrodonits, un dipòsit de combustible de la mida d’una cisterna. No sé si és una sort o una limitativa desgràcia, però al segle XXI els habitants d’aquest món ple de contradiccions tenim a la nostra disposició eines tecnològiques que ens amplien les informacions que podem aconseguir a partir d’un punt de vista relaxat des de la platja. Tecnologia i romanticisme de la maneta. Una equació brutal i difícil, a vegades, d’administrar. Gràcies a una aplicació del mòbil ho podem saber quasi tot dels vaixells que naveguen per les nostres costes, que travessen les nostres aigües. Amb un simple gest amb el mòbil podem esbrinar el nom de l’embarcació, la bandera sota la qual navega, el port de sortida i el port de destinació, el tipus de vaixell que ja hem pogut intuir només amb un cop d’ull –veler, petrolier, iot, ferri, càrrega-, l’eslora, si està aturat enmig de la mar esperant ordres dels armadors o que ja han rebut aquesta ordre i han llevat àncores. Encara que es trobin al paire davant Macarella poden veure’s les seves siluetes des dels bancs de Cala Galdana. Des del pont que uneix Ciutadella amb l’illot podem observar els vaixells de càrrega aturats davant Cala Mitjana, Cala Fustam, Cala Escorxada, Binigaus o, fins i tot, Son Bou. De nit, els vaixells davant la costa encara impressionen més; recorden la meravellosa pel·lícula de Federico Fellini Amarcord. Va ser precisament dalt aquest pont ple de rovell que ens va ensenyar l’aplicació. Què transportava el vaixell de càrrega aturat? Bestiar viu. La lluna quasi plena, l’aigua encalmada, les onades trencant amb suavitat contra les roques i l’arena de la platja… La tecnologia perverteix la percepció de la bellesa. L’iceberg ja no sobresurt una octava part de la superfície. El veiem en la seva totalitat. L’ampliació ens aporta una visió diferent, absoluta. Veiem les persones nues. Si són belles la visió ens resultarà plaent. En cas de no ser-ho la visió ens semblarà desagradable. És el que passa amb els lents vaixells que travessen el sud i que passen davant Cala Galdana. O que resten aturats com embarcacions fantasmes esperant ordres dels armadors ja que cap port no vol la seva càrrega, milers de vedells, sospitosos d’estar afectats amb el mal de la llengua blava. Com que les bodegues no són estables permanents molts vedells moren durant l’espera. Els animals són llançats per la borda i apareixen en moltes ocasions a les platges, a les nostres idíl·liques costes. Sang i excrements. És una lliçó pura de la creativitat. Una mirada artística babaua només veurà la superfície o, dit d’una altra manera, només veurà la silueta del vaixell de càrrega. L’art veritable mostrarà la silueta del vaixell de càrrega; la seva superfície però també la resta de l’iceberg, la part que oculta l’aigua, en aquest cas, milers de caps de bestiar espantats, marejats, encadenats, estabulats i malalts que només acabaran trobant consol en el sacrifici.
VEDELL. Bèstia bovina jove de menys d’un any d’edat. Del llatí amb el mateix significat. Existeix la dita “El pecat de la vaca, el paga el vedell”. Vol dir que moltes vegades són castigats els innocents en tost dels culpables.
