Fa anys que conec l’obra de Naguib Mahfuz. Molt abans que fos guardonat amb el Nobel de literatura. He llegit, i rellegit, les seves novel·les i, en especial, El carreró dels miracles i la trilogia del Caire (Entre dos palaus, Palau del desig, La sucrera) m’impressionaren i em segueixen impressionant. Però no havia tornat a Egipte fins que no vaig topar, gairebé per casualitat, amb Una república com si…, d.’Alaa Al Aswani.
Una novel·la extraordinària que, i és un dels millors elogis que li puc dedicar, està a l’altura de l’obra de Mahfuz i, de fet, tinc la sensació que la continua en el temps.
Si Mahfuz ens feia viure la societat egípcia dels cinquanta i seixanta del segle passat, Al Aswani ens porta al 2011, l’any de l’anomenada “primavera àrab” que tantes esperances va congriar, seguides de cruels decepcions.
Una república com si…és una enorme novel·la on la vida dels personatges s’entrellaça sobre el teló de fons de les mítiques manifestacions de la plaça Tahrir.
Han passat ja deu anys d’aquells fets èpics, i només cal dir, per veure on han anat a raure els somnis d’aquells dies, que la publicació d’aquesta novel·la està prohibida a Egipte.
Però parlem un poc més dels personatges… Parlem de l’Asma i en Mazen que viuen la seva història d’amor enmig de trets i gasos lacrimògens, parlem d’en Khàled i la Dània que, malgrat l’abisme social que els separa, es troben auxiliant els ferits per la ferotge repressió policial, i parlem de l’Aixraf o de la Ikram…
Personatges diversos, personatges que encarnen l’esperit i la il·lusió d’una revolució, una revolució que canviarà el rumb d’Egipte però també el de les seves vides. I no puc deixar de dir-vos que en especial l’Aixraf, aquest home que descobreix un nou món “…com si la bombolla en la qual havia estat tancat tota la vida s’hagués punxat”, m’ha arribat al cor.
Perquè si bé la novel·la s’emmarca en uns esdeveniments reals i ben coneguts, uns esdeveniments que van ser portada dels diaris, no és menys cert que m’he emocionat compartint els sentiments dels protagonistes, que m’he indignat coneixent el rerefons que mai es va difondre, que he viscut sense alè la confrontació que va fer de la plaça Tahrir un veritable símbol.
No vull desvelar més detalls, però tots coneixem el tràgic decurs d’aquesta revolució que generà tantes esperances. Avui Egipte torna a estar sota una dictadura militar després d’un breu interregne de govern radical islamista. De l’esperança a la frustració.
I així comprovarem la traïció, la corrupció, la lampedusiana perpetuació en el poder de les elits, les maquinacions per provocar la divisió social, les conxorxes entre financers i militars, la prevaricació ben remunerada del poder judicial, la manipulació interessada i alienant de la informació, la brutalitat policial, el full de ruta dels assassins de la voluntat popular…
Hi ha novel·les que es limiten a contar-nos allò que va passar, d’altres descriuen el que senten els personatges, només unes poques gosen i aconsegueixen unir, en un aliatge indestriable, història i vida. És el que fa, sense cap mena de dubte, Al Aswani en aquest llibre.
Però no us penseu que estic referint-me només a història local. De ben cert els fets concrets que emplenen la narració succeeixen a Egipte, però allò què en podem deduir és, malauradament, universal.
“L’Estat significa la seguretat de l’Estat, els serveis secrets generals i els d’intel·ligència militar, la policia, l’exèrcit, els mitjans de comunicació, la justícia”.
De ben segur aquestes paraules no us resulten estranyes ni tampoc llunyanes. Ni el dolor i la indignació que causen. És només qüestió de grau.
