És una història d’amor i és una crònica de silencis i mentides. És el relat de la desintegració d’una família i el precari bastiment d’una altra. És un relat del passat i un esguard al futur. És un recull de dolors i un porta a l’esperança. El colibrí, de Sandro Veronesi. Una novel·la que fa de les vicissituds de la vida una veritable epopeia.
Marco Carrera, un oftalmòleg florentí, viu entre la nostàlgia i el somni, entre l’amor i la tragèdia. Les pèrdues, les impostures, l’autoengany, l’arrosseguen a un remolí d’emocions i sentiments enfrontats.
Des de bon principi vull dir-vos-ho: El colibrí és una novel·la tan apassionant com colpidora, una novel·la que, en paraules del crític literari del Corriere della Sera, és “tan fàcil de llegir com difícil d’escriure”. Una estructura sincopada que et va descobrint, passa a passa, les frustracions i les il·lusions, la por i la memòria, del protagonista. He gaudit molt, òbviament, amb aquesta lectura, m’hi he capbussat sense salvavides, i voldria ser capaç de transmetre-us tot el plaer -i la inquietud- que n’he tret.
La barreja de plans temporals, la reflexió íntima i constant, entrellaçada amb cartes d’amor i desesper, e-mails i whatsapps, va construint la història de Marco Carrera, el colibrí, i tot farcit de referències literàries, cinematogràfiques, musicals.
“Ets realment un colibrí perquè, com el colibrí, poses tota la teva energia a quedar-te quiet. Aconsegueixes parar-te en el món i en el temps, aconsegueixes fins i tot remuntar-lo, el temps, i a retrobar el temps perdut, de la mateixa manera que el colibrí és capaç de volar cap enrere.”
Hi ha, per altra part, un element que, en el meu humil parer, és cabdal: el destí. El protagonista està constantment empès per les circumstàncies més enllà de la seva voluntat: un accident, un suïcidi, malalties, problemes psicològics…i sobretot l’engany sobre els propis sentiments.
Potser només llegint aquesta ressenya serà difícil entendre-ho, però, malgrat tot el que acab d’escriure, ens podem sentir força identificats amb Marco Carrera. De qualque manera sovint no som els timoners de la nostra vida.
Donem ara un tomb i parlem d’esperança. No tot està escrit. Sempre hi ha, ni que sigui al límit, la possibilitat d’agafar les regnes. No vull desvelar el perquè d’aquest comentari, de ben segur tindreu l’explicació en llegir El colibrí.
De Veronesi havia llegit, ja fa uns anys, el seu Caos calmo. Una altra gran novel·la. També guanyadora, com El colibrí, del prestigiós premi Strega. Ara en repensar-les juntes no me’n puc estar de comentar-vos que aquest autor aconsegueix, com gairebé cap altre, fer de la quotidianitat una terra de reptes i superacions, de valls i cims.
Tinc el costum de tenir sempre un llapis a l’abast, subratllar si cal, escriure comentaris al marge. A vegades el llibre queda net dels meus gargots, d’altres ben ple. És el cas d’El colibrí. Per això, en lloc de seguir explicant més detalls del llibre, em permetreu que tanqui l’escrit amb unes cites textuals que m’han fet reflexionar i que, crec, donen idea del to i la profunditat de la novel·la:
“En Marco Carrera s’adonà que no valia la pena insistir ni enfadar-s’hi ni provar d’imposar-se: per enèsima vegada a la seva vida es trobava davant l’imprevist, i ja havia après que l’imprevist cal acceptar-lo”.
“Al capdavall, ell no anava a la recerca del cop de sort que li solucionés la vida. Ell anava a la recerca d’una raó per continuar vivint”.
No cal afegir-hi res més.
