Una novel·la corprenedora, inquietant, pertorbadora. Idaho, d’Emily Ruscovich. Fixeu-vos en l’argument i entendreu el perquè dels qualificatius.
Una família que viu a les muntanyes està recollint llenya. Les dues filles, de 6 i 9 anys, juguen i es barallen i, de sobte, sense que hi hagi cap explicació possible, la mare assassina la més petita. La germana gran fuig espantada i desapareix, de manera que el pare es queda sense res al món.
Tot el que vindrà després està marcat per aquesta tragèdia, i és evident, llavors, que el que ve és el record i el dolor. I la recerca desesperada de la comprensió.
No és, esclar, una novel·la amable. No hi espereu trobar explicacions consoladores ni solucions màgiques. En la vida no n’hi ha, tampoc en aquest Idaho que ens fa transitar pels marges més foscos de l’ésser humà.
Però també és cert que l’autora no es recrea en detalls morbosos, tampoc emet judicis morals ni ens etziba cap reflexió exemplaritzant. Ens narra els fets. Són malauradament coses que passen.
Potser allò que, més enllà de l’argument, dóna a la novel·la una atmosfera asfixiant, aclaparadora, és que la informació se’ns va aportant amb comptagotes, de mica en mica, només al final podrem guaitar el paisatge sencer.
Llavors la qüestió que se’ns planteja és si es pot esmenar el passat o, des d’una òptica gairebé cristiana, si és possible la redempció. I així passen els anys, i la vida segueix, però les ombres no s’esborren.
Som conscient que estic dibuixant un quadre de tenebres que pot fer enrere a molts possibles lectors. Seria un error. Idahoés una novel·la que cal llegir, una novel·la que ens porta a llocs que malgrat que sovint s’amaguin no per això deixen d’existir.
És el moment adient d’explicar-vos les meves impressions personals. Hi ha novel·les que, després de llegides, si bé no s’obliden, s’endrecen en un racó llunyà, d’altres resten presents, es resisteixen a marxar. Vaig llegir Idaho el passat mes de setembre, fins ara no n’he fet la ressenya. Havia de pair-la. Però en tots aquests mesos no m’ha abandonat. Hi ha escenes (un moll de fusta, una paret a una cel·la, una mudança…) que encara són amb mi.
No vull donar més voltes a l’era, però tampoc puc cloure l’escrit sense parlar-vos dels personatges. El Wade i la Jenny, els dos planetes centrals entorn dels quals orbita la resta, són dues figures dolosament tràgiques que, malgrat tot, ens permeten que empatitzem amb el seu personal viacrucis. I això, quan esteu llegint el llibre ho entendreu, demostra la grandiositat d’aquesta novel·la.
Em permetreu que, per tancar la ressenya, us traslladi unes paraules d’un blog literari que copsen perfectament tot el que he pretès transmetre:
“El crim és la causa i l’efecte de la novel·la; sense el crim no existiria, però un cop fixat el punt de partida el que interessa és el relat de les seves derivades aprofundint en la intimitat de la vida privada i pública dels seus personatges i en com els afecta…
Les seqüeles de patir un trauma de tal magnitud no són visibles a curt termini, ja que es camuflen amb les mostres de desesperació, incredulitat i estupefacció que acompanyen el dolor i la ràbia per la pèrdua, però a la fi es manifesten i no solen ser amables ni amb qui les pateix en primera persona ni amb qui les pateix en segona instància”.
