Els submarinistes, després d’algunes de les seves immersions, necessiten fer una descompressió. Aquesta consisteix en parades que han de realitzar-se sota l’aigua, durant l’ascens, seguint les indicacions d’un aparell, normalment un rellotge, una espècie d’ordinador; així aconsegueixen disminuir la pressió a la qual el seu cos ha estat sotmès. Què passa si un bus decideix no fer les parades, si no es pren aquest temps? Quan el bussejador s’apropa a la superfície, la pressió de l’aigua que l’envolta disminueix, i el gas en sang no té temps d’escapar pels pulmons, i acaba formant bombolles als vasos sanguinis que poden anar als pulmons o al cervell, bloquejant el pas de la sang.
Després d’onze dies fora de Menorca, en tornar a l’illa em sento com aquests bussejadors que han de prendre’s el seu temps, i he de fer les paradetes necessàries perquè aquestes bombolles no acabin convertides en pesos que em restin lleugeresa, com si fossin ploms que porto a la cintura. El medi en el que he estat submergida és diferent a l’habitual, també el ritme, i les sensacions que la meva pell i el meu cor han experimentat. Ja fa temps que he aprés precisament això, que em cal una descompressió abans de tornar a sentir que sóc a casa, i comprendre que aquestes immersions formen part, també, de la meva vida.
No heu viscut mai aquesta sensació: després d’unes vacances, d’un viatge, d’una experiència colpidora… un haver de seure i pair? Com quan un viu quelcom que li agrada molt, molt, molt i, a l’endemà, després d’haver dormit, no sap si era real o només un somni. Una trobada amb els amics, una passeig per la muntanya o una cala solitària, les noces d’una persona a la que estimem molt, el concert del nostre grup preferit, veure al cinema una pel·lícula que ens ha remogut, una cita que ha resultat senzillament perfecta, un viatge on la noció del temps no existia i creiem que aquelles sensacions podien ser les del dia a dia, llegir les darreres frases d’un llibre, veure una posta de sol, el primer dia de platja, assaborir el bocado perfecto curosament preparat.
Jo sí! Jo sí he viscut aquesta sensació! Abans no li posava nom; és des de fa algun temps que a aquesta necessitat de baixar el ritme emocional, de retornar a poc a poc, d’aterrar suaument, l’he batejat com a descompressió. Us pot semblar un xorrada, i podeu no entendre’m; però a mi m’ajuda a ser conscient que és normal sentir-me incòmode, només durant el temps just: el temps que el meu cos, ment i cor necessiten per a habituar-se, de nou, al meu medi habitual.
Estic en plena descompressió i compartir-la amb vosaltres em fa sentir-la menys feixuga. També us he de dir que, d’alguna manera, sóc una amant d’elles; doncs em recorden totes les coses viscudes, els nous paisatges admirats, i les noves persones amb les que em vaig creuant.
