Ànima de tramuntana, de Núria Esponellà Per Eduard Riudavets

La Mínia, una arqueòloga, passa mals moments en la seva vida. Si més no, la descoberta de dues tombes a la necròpolis de la ciutat ibèrica d’Ullastret la porta a una intensa recerca i a recompondre la vida de l’Ekinar, una dona del segle III aC. En el procés de qualque manera aprèn a enfrontar els seus propis reptes.

Crec que és la primera vegada, en tots els anys que he anat escrivint aquestes ressenyes setmanals, que començ l’escrit amb el resum argumental. No és debades. Des d’un principi crec que és oportú saber que Ànima de tramuntana, una novel·la que m’ha fet gaudir d’allò més, transcorre en dos plans temporals amb més de dos mil anys de distància: la història de la Mínia i la història de l’Ekinar.

Així, en primer lloc, cal deixar clar que aquest teixit d’èpoques llunyanes es llegeix sense cap grinyol, les narracions s’entrellacen amb naturalitat i fluïdesa, i fins i tot la intriga –que també hi és- no descarrila al saltar d’un a altre segle. Ens interessen, ens atrapen les dues històries paral·leles, diferents, força allunyades però amb punts essencials en comú. Hi tornarem, però ara permeteu-me un parèntesi.

Més o menys a mitjan llibre, vaig penjar un post al facebook on textualment afirmava: “Estic llegint Ànima de Tramuntana, de Núria Esponellà. Encara que va més enllà, de moment està aconseguint que –després de tanta novel·la de cartó-pedra- em reconcilii amb la novel·la històrica”. Efectivament, fa anys era un apassionat de les novel·les que ens recreen el passat, però vaig acabar avorrint-les tot just va esclatar el boom d’aquest gènere i van començar a publicar-se veritables nyaps, pures escenificacions, excuses patètiques que pretenien vendre realitats impossibles vestides amb toga o amb cuirassa medieval.

Deixem-ho clar llavors, la recreació de la vida de l’Ekinar, a la ciutat ibèrica d’Indika, veïna de la grega Emporion, és pròpia d’una gran novel·la històrica, de les bones, de les que ens fan viure una època llunyana, però alhora ens fan sentir i participar de les vivències dels personatges que s’hi mouen. És versemblant no només pels detalls arqueològics, correctes i ajustats, sinó també pels sentiments que ens arriben traspassant milers d’anys. Per a un menorquí, acostumat a topar arreu de l’illa amb restes ben conservades de la cultura talaiòtica, és d’allò més gratificant.

Però, com he dit abans, són dues històries que s’entrellacen i, malgrat la distància temporal, tenen molts elements en comú: la mort, el dolor de la pèrdua, el paper social de les dones, la lluita per sobreviure…

Esponellà aconsegueix fer-nos empatitzar amb les dues protagonistes, ens porta a viure el seu dol, les ànsies de venjança, l’afany i la dificultat de sortir del pou, les possibilitats d’un nou començament. I, tal volta, el que més m’ha impressionat és com transmigren les emocions d’una època a l’altra. He acabat la novel·la tot just fa una hora i, dins el meu cap, ja se’m confonen els sentiments de la Mínia i l’Ekinar. No hi ha prova més clara que l’autora ha reeixit en  fer-nos entendre que hi ha quelcom dins l’ésser humà que va més enllà de l’espai i el temps.

No puc afegir gairebé res més a aquesta ressenya. En tot cas un paràgraf que, per a mi, és del tot revelador:

“Busquem el sol, però les arrels burxen avall, s’entrellacen i ancoren terra endins. La nostra història es va teixint en una xarxa de filaments subterranis, atapeïda i ben tramada que, si es pogués seguir amb els ulls, es veuria tan extremament complexa com l’univers”.