Anem-nos-en al Pallars Jussà. Tornem-hi. Potser fa uns anys ja hi vàreu ser amb Dos taüts negres i dos de blancs, avui hi tornarem plegats amb la darrera obra de Pep Coll, L’any que va caure la roca.
Des de bon principi us vull dir que és una novel·la tan interessant com sorprenent, tan fora de modes circumstancials com profunda en allò que ens explica. Una gran novel·la.
Guaitem ara l’argument. Un grup de joves d’un poble de muntanya semblen abocats a restar a les cases familiars conreant la terra. Mentre són, com totes les nits de dissabte, a la discoteca d’un poble veí, una catàstrofe capgirarà per sempre les seves vides. El seu llogaret, Malpui, desapareix sota una enorme esllavissada de roques. Però la tragèdia que els colpeix suposa alhora la possibilitat d’un nou començament. L’allau de pedres succeeix una matinada de 1975, llavors els joves muntanyencs malden de construir un nou futur mentre que a l’Estat Espanyol també es respiren canvis.
Aleshores, de qualque manera la tasca dels joves per redreçar les seves vides i fer néixer un nou poble és un mirall on es reflecteix la societat d’aquell moment històric que hem convingut en anomenar transició.
I llavors hi trobem tots els sentiments davant l’enormitat del que ha succeït. Del neguit a la il·lusió, de la por a l’esperança, de la joia a l’hora de destruir un passat ofegador a les dificultats per bastir el futur somiat. I més enllà dels sentiments, la tossudesa dels fets, la posada en marxa de nous experiments socials i les complicacions que se’n deriven. El mateix autor ho explica així en una entrevista:
“El cooperativisme agrari no té res a veure amb l’industrial o l’urbà. Els diners són igual a tot arreu, però cada terra, cada camp és diferent, i cada propietari creu que el seu és el millor, per això el cooperativisme es fa complicat.”
Perquè no hem d’oblidar que estem a la muntanya, a un temps en què el conreu dels camps és la principal activitat econòmica i la possessió de terres marca la posició social. Un món rural en què coexisteixen vells ancorats en allò que s’ha fet sempre amb joves que senten els antics costums com un jou gairebé impossible de suportar. És en aquest context com es pot entendre que un fet tràgic i absolutament dolorós esdevingui alliberador.
Però, si més no, hi ha un altre aspecte de la novel·la que m’ha impressionat. L’esllavissada que soterra el poble és, òbviament, un fet fictici, però les descripcions que en fa l’autor són tan poderosament realistes i tan tècnicament detallades que les llegim – i vivim – com si fossin d’un esdeveniment pròxim del que tot just n’hem tingut notícia a una crònica periodística. Pep Coll fa real la mort de Malpui.
No vull dir res de la darrera part de la novel·la. Seria imperdonable desvelar el seu contingut, només dir-vos que hi trobarem la conclusió de tot plegat. La catàstrofe, la reconstrucció i finalment la conclusió.
He gaudit d’aquesta novel·la. I permeteu-me que us faci un darrer comentari: si bé les primeres pàgines són bàsicament descriptives a poc a poc va augmentant la complexitat, la psicologia de cada un dels personatges es va definint fins al moment que s’aconsegueix una perfecta simbiosi entre els reptes que sorgeixen i la resposta dels protagonistes.
En definitiva, L’any que va caure la roca, una d’aquestes obres que fan forat. Que engresquen, però alhora desassosseguen, i és que d’una manera o l’altra tots hem sentit la crida del canvi i el pes feixuc del passat.
