Algú em deia que fa uns dies a un esport d’uns dels seus fills, algú va mal actuar amb un altre. I es va sentir una veu que deia: “Demana-li perdó!”. I un pare d’un dels infants que jugaven, segons em van dir, se’l va mirar i li va respondre: El perdó ja està passat de moda!. I pens avui: Què m’importa que per alguns el demanar perdó ja no estigui de moda. La moda no és el que ha de regir la nostra vida. Si la moda canvia, hi ha valors que hem de conservar. No progressa qui va a la moda, progressa qui no perd el valor de l’esforç, de la constància, del respecte per la dignitat humana.
Quan la paraula “progrés” és dita sense les ganes de conservar valors com el demanar perdó, el donar gràcies, el no insultar als altres, el no fer camí escampant falsedats… perdem el que és essencial i en tost de progressar, retrocedim. Personalment no em diu res qui es manifesta “progressista” o “conservador” si no explicita què vol dir quan usa aquesta paraula per a definir-se. Per a mi, l’autèntic progressista conserva valors, i l’autèntic conservador s’obre amb ganes a la circumstàncies de cada temps. Els autèntics progressistes i conservadors tenen molts valors en comú. Progressa qui s’esforça per aconseguir els valors amb els quals creu. No progressa qui conserva el que viu sense esforçar-se per aconseguir el que aspira. Sols el progrés, certament, és capaç de “moure muntanyes”. Però progressar no és seguir el que alguns implanten com “a moda”. No progressa, per molta moda que sigui, qui no demana perdó.
L’evangeli ens assenyala que en el camí de Samaria a Jerusalem molts hi passaven sense veure l’home ferit a la vora del camí. No progressa qui ha estat el causant de l’home ferit i no demana perdó. No progressa qui va fent anys feliç i content sense fer cas dels maltractaments que hi ha al seu entorn. No progressa qui no es compromet a millorar personalment i a millorar el seu entorn senzillament demanant perdó. Perdó pel que ell ha contribuït en el mal, perdó pel que ha deixat de fer, perdó per no haver-se educat ni haver ajudat a educar a una societat que necessita perdonar-se mútuament.
El vertader progrés, el vertader progressista, és el qui amara el seu cor d’amor i es deixa transformar per l’amor. Tant, que la seva vida dóna un gir gegant i aprèn a mirar als altres sense violència, sense ressentiment, sense rancor.
Demanar perdó i perdonar no és fàcil. A tots reclama fer un llarg camí. A tots ens reclama esser conscients de com som i què fem i, a partir d’aquí, començar a comprendre i estendre la mà.
Perdonar no és oblidar, no es poden oblidar certes coses greus i doloroses, cicatrius que ni amb els anys es tanquen del tot. No podem oblidar el que forma part de nosaltres mateixos, de la nostra biografia personal i social. Però, no oblidar-se no vol dir no perdonar. Paul Dominique Marcovits, en la seva obra sobre el perdó cita a Sören Kierkegaard: “Per oblidar el passat, tenguis present el perdó”.
Com aquell que va dir que “perdonar està passat de moda”, alguns pensen avui que “perdonar als enemics” pertany al “crec de l’absurd”. On aniríem a parar, diuen, si apostam pel perdó?. Però la pregunta és una altra reconeixent la violència viscuda durant el segle XX i el que portam del XXI: On aniríem a parar si no existís el perdó, si a cada injustícia que vivim ens hi acaram amb un constant cara a cara?
Encara que el perdó costi i reclami molta formació per amarar el nostre cor d’amor, el perdó és un acte racional, convenient i de progrés humà.
