Fa força anys que conec l’obra de Joan Pons. He llegit gairebé totes les seves novel·les, encara tinc ben present quant de molt em fascinà, pel tombant de segle, El laberint de les girafes o, anys més tard, Sorra a les sabates. Però, vés per on, no havia tingut a les mans el seu Barba-rossa. He hagut d’esperar a la recent reedició per gaudir-ne. I vull deixar-ho clar des del principi: és una gran novel·la, una novel·la que cal llegir.
Ens n’anem al segle XVI, quan els pirates atacaven viles, ports i vaixells a les costes de la Mediterrània. Menorca no en fou una excepció. Roger Genestar, el protagonista de la història, viu aquesta època convulsa. I al bell mig un amor impossible que travessa mars, enfronta calamitats, s’endinsa en altres cultures, i ens porta a conèixer un món allunyat en el temps però, alhora, massa proper al nostre en traïcions, crims i misèries.
Com bé sabeu els que seguiu aquestes ressenyes, no tinc cap pretensió de crítica literària. La meva intenció és ben simple: donar a conèixer, i recomanar-vos, els llibres que per diversos motius m’han arribat a l’ànima. Us puc assegurar que Barba-rossa n’és un. Encara me’n faig creus de què no el llegís quan fou publicat per primera vegada.
És una novel·la històrica i és una novel·la d’amor, és una novel·la d’aventures i una novel·la contra la intolerància.
“A jo també m’agradaria que els musulmans, els cristians, els jueus i els mazdeïtes poguéssim viure plegats i en pau…”
Així coneixem com era la Menorca -i la Mediterrània- del segle XVI i ens aboquem, gairebé contenint l’alè fins que inevitablement arriba, a viure el terrible saqueig que va patir Maó el 1535. Però abans haurem contemplat anteriors fets d’armes que l’emmirallen i ens forcen a esguardar-ho tot amb uns altres ulls.
Passem full. Us confés que em costa expressar el que ara us vull dir, possiblement no tinc prou coneixements per fer-ho correctament, en tot cas, en parer meu, la genialitat de Barba-rossa no rau en l’evident rigorositat històrica dels fets que se’ns narren, sinó més aviat com aquests s’entrellacen amb les vivències, els sentiments i les reflexions de Roger Genestar.
Pons defuig, amb brillantor, el cartó pedra, l’epopeia fossilitzada, la narració falsament heroica, per capbussar-nos, del tot, en la vida de pagesos i pescadors, en les expedicions militars, en el llarg pelegrinatge dels mercaders…I sí, també en els patiments del desastre i en les ferides que sempre resten obertes. I ho fa amb un relat tot farcit d’expressions dialectals, de paraules d’en primer, d’indrets mig oblidats, de costums i tècniques perdudes, i, sobretot, d’una allau d’imatges poètiques que ens fan sentir gairebé partícips dels esdeveniments.
“De sobte els peixos de colors empal·lidiren.
Les arboces madures es tornaren blanques.
Els raïms de llentiscle es convertiren en grans de calç.”
A més, per si això no fos prou, la història se’ns conta sense retòrica, sense elements innecessaris, amb una contenció absolutament mesurada. Sincerament, ho trob molt d’agrair tenint en compte que el fil conductor és una història d’amor que trenca motlles i que hauria pogut caure fàcilment, com massa sovint passa, en barroquismes sense altre objectiu que emplenar pàgines. El contrast entre el lirisme que tot ho amara i la sobrietat narrativa és, en la meva humil opinió, una de les característiques més engrescadores de la novel·la.
Permeteu-me, finalment, una reflexió personal. L’assalt dels turcs a Ciutadella, el 1558, es commemora anualment i és honorat amb un emblemàtic monument, mentre del saqueig que anorreà Maó, vint-i-tres anys abans, tot just se’n parla. Conscientment o no, s’estableix una falsa dicotomia entre resistència o rendició, que va paral·lela a una altra més maniquea i perversa: la història contada en clau de bons i dolents, de cristians i musulmans. Barba-rossa posa en qüestió aquesta visió simplista, i ideològicament malintencionada, de la història. Perquè al cap i a la fi tots “som peces d’aquest escaquer”. Només per això ja valdria la pena.
Però deixem estar les meves dèries. Barba-rossa és una gran novel·la. Gaudireu molt en llegir-la. No caigueu en el meu error de fa uns anys, no espereu una altra reedició. Llegiu-la ara. No us penedireu.
