No us semblen absurdes les discussions? A mi cada vegada més. Al final… què és discutir? Per què discutim? Normalment pretenem imposar la nostra opinió, aquesta visió esbiaixada que tenim de la realitat; d’una realitat en un moment concret.
Farà un parell de dies vaig llegir alguna cosa que deia Marcel Proust sobre que a mesura que un creix també ho fa el seu cor; aquest procés ens fa madurar, deixar anar llast i enfortir-nos. Segons ell perdem empatia però sumem un altre tipus de sensibilitats -és ben cert que jo sento haver guanyat en sentiments i sensacions que no coneixia abans. Segur que encara hi ha moltes que estan per venir-. A Proust li sembla que al ser aquest un procés tan lent ens costa percebre’l, i que només ho fem quan ja ha passat gairebé per complet. És una espècie de perdre’ns, perdre tot allò que crèiem saber de nosaltres, per a posar-nos davant d’un mirall i veure, com per art de màgia, hi ha un nou jo. Llavors, en mirar enrere, l’anterior jo ens resulta estrany, gairebé irreconeixible.
Tal vegada la discussió més absurda que he tingut va ser fa molts anys, un munt, amb la meva parella de llavors. Recordo que ell estava assegut en el sofà, i jo vaig posar aigua a bullir per a fer espaguetis. No sé si només em passa a mi, però el tema de les quantitats a l’hora de cuinar pasta a vegades se’m va de les mans! Sempre en faig de més!! M’havia passat en anteriors ocasions i aquesta vegada ell m’ho va recordar, així que jo vaig llegir les indicacions del paquet i vaig tirar la quantitat justa. Però ell no les tenia totes i em va preguntar insistentment que si estava segura que no havia fet com sempre, a la qual cosa jo responia que no. Així vam estar una estona, curta, però que a mi se’m va fer eterna per la seva insistència. Quina va ser la meva reacció, en dir-me una vegada i una altra que segur que jo havia tornat a posar a bullir el paquet sencer? Agafar l’embolcall amb la pasta sobrant dins i llançar-los-hi! Durant un instant els dos ens quedem quiets, van ser només uns segons, per a, a continuació, esclatar a l’uníson en una gran riallada en veure tota la catifa blanca del menjador plena d’espaguetis. Quina situació tan ridícula i absurda: els dos agenollats recollint espaguetis, miquetes enredades entre l’estora, alguns de sencers a sota del sofà…
Aquesta anècdota pot semblar divertida, ho va ser a posteriori. Quantes vegades no comencem a discutir per alguna cosa i passat el temps ens penedim? Formulo de nou la mateixa pregunta: què pretenem aconseguir en discutir? Realment val la pena? D’opinions hi ha de tots colors, com d’ulls, de pell o de cabell; i què bé que així sigui! La Mary actual ja no discutiria per quelcom així, de fet la Mary actual evita qualsevol discussió: dono la meva opinió i escolto la del meu interlocutor. No el vull convèncer de res, només m’expresso; i m’agrada que ell també ho faci.
Per cert, ara a casa hi ha un mesurador d’espaguetis!
