No sé com encetar aquesta ressenya. Provaré de fer-ho amb un rosari d’adjectius: aclaparat, esmaperdut, ferit, trasbalsat…
Podria seguir a fi que, des d’un bon principi, quedi clar tot el que Napalm al cor, de Pol Guasch, m’ha fet sentir. Una novel·la insòlita, diferent, i alhora tan sorprenent com angoixant.
Però tampoc voldria que us féssiu una idea falsa, Napalm al cor m’ha fet patir, però alhora gaudir, l’he llegida sense aturall, retenint l’alè, perdent-me dins un món de tenebres, arrossegat per una història enlluernadora, fascinant.
Se m’esgoten els qualificatius, és el moment de fer un breu resum de l’argument. A un país sense identificar, en una societat militaritzada, en una terra devastada, ocupada i culturalment sotmesa, dos nois viuen el seu desig enmig de la intolerància, del desarrelament i, fins i tot, l’horror. Un món sense pietat, on el concepte d’humanitat és només un record o, a tot estirar, una il·lusió que es difumina dia a dia.
Som conscient que aquesta breu sinopsi no fa justícia, ni de bon tros, a la novel·la. Però no m’amag de dir-vos què no en sé més. Som incapaç d’explicar-me millor. Cal llegir-la per copsar l’espant, l’instant d’espant, la ciutat dels terrors, els arbres lívids, les aspres angúnies mudes, l’esquelet mossegat pels gossos de la nit…
I sí, he hagut de recórrer a Rosselló-Pòrcel per donar-vos idea del que aquesta novel·la ens encomana. Ronda amb fantasmes, sí.
Així, és un llibre que cal llegir amb calma per assaborir cada frase, cada sentència que t’obre les portes a la reflexió i que, de qualque estranya manera, posa paraules a sentiments que tots, un moment o altre, hem pogut viure.
Cal llegir-la lentament per copsar totes i cada una de les infinites imatges poètiques que la inunden, pausadament per tenir temps de pair l’allau d’emocions que fa brollar.
No us espereu, llavors, una novel·la amable, ni tan sols una distopia a la moda farcida de solucions miraculoses. Napalm al cor és un ganivet esmolat, una narració que fibla, talla, estavella. Des del primer paràgraf fins a la “comprensió” final, ni una sola paraula és debades. Totes són sagetes que arriben al centre de la diana.
Tal com se’ns diu a la contracoberta del llibre, la novel·la està muntada delicadament com un mosaic i, sí, una tessel·la rere l’altre, se’ns va desvelant una història sense herois, una història amb un protagonista innominat, una història on l’opressió asfixiant és una boira infecciosa que ho omple tot, que tot ho amara, que no deixa cap espai per l’assossec…
Si més no, una reflexió final abans d’acabar amb aquesta humil ressenya. Guasch ens llança un missatge. No és la meva intenció desvelar-lo, entre altres coses perquè estic convençut que cada lector el podrà interpretar des de les seves vivències i inquietuds. Però, deixem-ho clar, no estem davant una novel·la asèptica, estèril, eixorca. Al contrari, l’horror provoca respostes.
La lectura de Napalm al cor m’ha deixat, com deim a Menorca, baldat. Però estic convençut que, al llarg dels anys, la rellegiré una vegada i una altra. Us assegur que, amb totes les meves mancances, no sé millor manera de recomanar-la. Llegiu-la, sisplau.
“…jo sempre em repetia que ell tenia una nostàlgia a dins molt fonda perquè enyorava una cosa que no havia tingut mai, I aquesta és la pitjor nostàlgia que es pot tenir.”