M’agrada l’esport com a pràctica física i també entès com a analogia. L’esport en general és un camp de batalla on acabam traslladant les tensions irresoltes de la vida quotidiana. És un espill d’aquesta vida. El gran guanya gràcies a les seves habilitats, el seu esforç i les seves aptituds però una setmana després pot perdre i ser humiliat a pesar d’aquestes esmentades condicions positives. Li pot passar a l’esportista més famós del món -Messi l’altra diumenge després de perdre contra el Celta de Vigo o a Djokovic després de ser derrotat per Nadal a Roma- i al jugador amateur més modest de tots els jugadors modests que corren pels camps de gespa artificial de la terra. És la lliçó que ens dóna l’esport. Guanyaràs però també perdràs i és en la suma i la resta d’aquestes derrotes i victòries on es materialitzarà el teu valor real. Hi ha autèntics filòsofs sorgits del món de l’esport. L’entrenador de tennis Toni Nadal. Jorge Valdano. O el meu preferit, Johan Cruyff. Després de ser golejats a Saragossa va proclamar quan era entrenador del Barça que aquella derrota els faria créixer i seria un revulsiu per guanyar el campionat. L’equip que seria conegut amb el nom superlatiu de Dream Team aconseguiria el seu objectiu. D’aquesta analogia de l’esport vaig construir-ne una de nova relacionada amb la poesia. Els arbres vençuts. Els ullastres de la nostra estimada illa es deixen vèncer per tal de sobreviure i de convertir-se en una de les plantes més representatives i resistents de Menorca. És una idea de decreixement. D’introspecció. Un moviment d’anar cap a enrere amb l’objectiu de projectar-nos millor cap al futur. Molt gràfica és la imatge del saltador de longitud. Què fa per assolir més distància? Se’n va cap enrere, es fa enfora de l’objectiu que ha de superar, agafa carrera. No retrocedeix per por. Retrocedeix per arribar més enfora i superar l’obstacle, l’objectiu que s’ha marcat.
Aquest cap de setmana acaba la Lliga de futbol. L’Atlètic de Madrid es pot proclamar campió de la Lliga Santander 2020-21. Ho té tot a la mà tret que sigui víctima de la seva llegenda. Des de l’any 1974 és conegut com El Pupas. El malnom va ser encunyat no pels enemics de l’entitat sinó pel seu president Vicente Calderón. Final de la Copa d’Europa. Guanyant a la pròrroga faltant un minut. Gol d’un defensa de nom impronunciable de l’equip rival i segon partit (llavors no estava instaurada la tanda de penals). Golejats sense compassió. Encara que sigui fanàtic del Reial Madrid no m’entristiré si l’Atlètic de Madrid s’acaba proclamant campió. Quan jo era al·lot hi havia molta gent estimada i que ha desaparegut que era seguidora d’aquest club que també és conegut com a matalasser. Per tant, m’alegraré per ells. Primer de tot, en Gabriel Pons Coll, en Biel Canaleta, fotògraf i una persona irònica i carismàtica. D’aquelles persones valuoses que, encara que no ho siguis, et fan sentir important. És la definició simple de la saviesa. Em vaig fer matalasser gràcies a ell. O en José Allès, més conegut com en Canari. Gran futbolista, entrenador de les categories inferiors del Ferre que va dedicar la seva vida a la seva passió. O el tercer. En Biel des Seminari. Sabater de banqueta, porter o guardià de la porta d’entrada -també de sortida- de la màxima institució religiosa de l’illa. Rabiüt, actiu, maleït, apassionat també. Va ser el primer adult a qui vaig veure plorar per un partit de futbol i que em va ensenyar el gran Sutra d’aquest esport que, amb posterioritat, també seria proclamat per l’entrenador del Liverpool Bill Shankly: “Hi ha qui creu que el futbol és una qüestió de vida o de mort. S’equivoquen. És més important que açò”. Per tant, si aquest cap de setmana l’Atlètic de Madrid es fa amb el campionat de Lliga pensaré en tots aquests grans homes i amb molts d’altres que han estat o que són seguidors d’aquest club que sempre ha nedat contracorrent. Serà així mentre no aparegui El Pupas.
PUPA. Mal, dolor físic en el llenguatge infantil. Cosa molesta, que disgusta, que no ha sortit així com s’havia desitjat; castellà chasco.
