Les persones que marquen positivament la nostra història personal i col·lectiva són aquelles que es caracteritzen pel bé que fan, per la confiança que et donen, pels espais que obren, per l’esperança que escampen arreu del món. Allò que ens fa avançar sense perdre ni el coratge ni la confiança és sentir-nos acompanyats per “bones persones”. Com més “bones persones” hi ha al nostre entorn, més en pau es desenrotlla la nostra vida personal i social, i més felicitat sentim. D’aquí sorgeix la importància que “a ca nostra”, i des del nostre inici, hi hagi un bon caliu de proximitat, d’afecte i de seny. Bon caliu que convé traspassar al nostre lloc de treball i a la nostra vida quotidiana.
Si desitjam una bona convivència social, remarquem la importància que té educar per a ser “bones persones”. Avis, pares i mares, siguem “bones persones” en les nostres relacions de parella i en les nostres relacions familiars més properes. L’esperança que tenim de cara al futur depèn de la bondat que som capaços de sembrar, en la nostra presència i testimoni, en cada cor de la nostra família més íntima; depèn de la capacitat i de les ganes que tinguem de pronunciar amb afecte el nom de cadascú, d’ interessar-nos per l’estat d’ànim d’uns i d’altres, de regalar-nos temps mútuament, de posar interès en el que és important: estar junts, conversar, compartir taula sense preses, tractar diverses qüestions amb pau i oferir-nos moments de silenci, reflexió i pregària amb qui és motiu i causa suprema de la Bondat a la qual aspiram.
Reconeguem que optar seriosament per a viure aquest tarannà familiar ens és del tot necessari quan portam a l’esquena dues guerres mundials durant el segle XX i una entre nosaltres, el que vol dir que no tenim prou pacificats els cors front les diverses circumstàncies i situacions que ens aporta el dia a dia. L’educació a favor de la bondat ens és del tot necessària si tenim present el problema del mal que vivim en tota la seva amplitud i de diverses maneres més o manco significatives. És per açò que en els nostres caus familiars ens convé aprofundir i educar-nos, junts, en tot allò que ens fa humans, per així fer ganes a uns altres a entrar a aquest espiral d’interès per la bondat.
Per aconseguir “bondat” prou reconeixem que ens convé educar per a no caure en l’individualisme, en l’egoisme, en els models socials que provoquen poder, discriminació, interessos individuals. Prou reconeixem que no ens convenen certes pràctiques d’evasió, ni tampoc la indiferència o el no acceptar responsabilitats i compliments de deures.
Front el rostre d’un altre convé educar-nos sempre per quedar comosos. És tan gran la força que posseeix un rostre personal que és capaç d’humanitzar paraules dites abstractament. No és el mateix conversar sobre “humanitat”, “població”, “ciutadania”… que trobar-te davant un rostre concret que amb la seva mirada i la seva expressió pidola una paraula propera, una abraçada sincera, una actitud humanitzadora.
Leo Buscaglia, que va servir a l’Armada durant la Segona guerra mundial, ens ha dit:Amb massa freqüència subestimam el poder d’un somriure, d’una carícia, d’una paraula amable, d’una escolta atenta, d’un compliment honest, o el més mínim acte d’atenció que tenen el potencial de canviar una vida i fer-la més humana.
Cada acte de bondat fa gran el món. “Humanitzar ca nostra” és el principi de la pau. En el cau famíliar, educar per la pau i ser bondadosos és la millor opció per aconseguir un món millor. Siguem capaços de no pronunciar paraules altisonants com “Humanitat” si no hi posam en elles cor, voluntat i compromís.
