A l’habitació del fill petit de la meva amiga Montse hi ha una maleta. És una maleta de mà, de color verd, no pesa; i l’acostuma a tenir als peus del seu llit. Sol ser part del mobiliari, de la decoració, que el nen, ja adolescent, té diàriament a la seva habitació. Al principi no li vaig donar més importància: tal vegada una acampada, un cap de setmana a casa d’aquest o aquell amic, un viatge a una altra ciutat… una maleta, vaig pensar sense donar-hi cap volta!
Fa poc, en canvi, em vaig adonar de la utilitat d’aquesta maleta en concret: la Montse està separada, i el seu fill, com tants altres infants, té més d’una casa; així que la maleta no és simplement un espai que emplenar amb possessions, amb objectes tangibles que els petits porten d’aquí cap allà. Hi ha tota una àmplia generació d’infants que han deixat de ser persones sedentàries; aquestes noves persones entenen que l’estabilitat emocional no depèn d’un espai físic, d’un armari on guardar la roba, ni d’una prestatgeria en la qual posar fotos. L’estabilitat emocional està en ells, independentment de si els dijous dinen a casa del pare, dormen a la de la mare o passen el cap de setmana a casa dels avis perquè tant el pare com la mare treballen.
Un nòmada és una persona que no té un territori fix com a residència permanent, sinó que es desplaça amb freqüència d’un lloc a un altre; i aquests nens nòmades, com se m’ha ocorregut batejar-los, han ampliat no només territori, que també, el més important és que han ampliat la seva manera de mirar, pensar i sentir. Són persones sàvies que entenen que la seva única llar són ells mateixos. No els importa caminar d’un espai a un altre, amb quatre coses ficades en la maleta. Ni tan sols es prenen aquest breu instant que suposaria amagar-la dins un armari, no! Ells són persones que podran viatjar, sempre, sense la necessitat de tornar a un punt fix. Som nosaltres, els adults sedentaris, els que hem viscut creient en aquesta necessitat d’un niu al qual tornar (parlo en passat perquè vull que ells em serveixin de mirall); però el niu no són quatre parets i un sostre, el niu som nosaltres mateixos, i a ell convidem a aquestes persones a les quals en abraçar-nos o mirar-nos als ulls ens fan sentir com a casa!
En certa manera, en ser adults, acabaran agraint aquest tràfec, que ara pot semblar caminar amb objectes i roba d’un lloc a un altre, el desinterès, el no lligam, a les coses materials. Ells han entès molt abans que nosaltres que poquet es necessita per a ser feliç, i que qualsevol maleta, per molt gran que aquesta sigui, no conté el realment important.
