Sempre record l’olor que desprenia l’herba verda de les praderes el mes de juny a les muntanyes i el color ja daurat dels camps de blat. Era un mes que m’agradava molt perquè el sol ja penetrava dins l’espessor del bosc. Ja somiàvem amb l’acabament de l’escola per tenir temps de jugar i ser lliures. Juny era el retorn del bon temps per assaborir el renéixer d’una natura adormida després del llarg i cru hivern d’antany i la brisa suau era el preludi de l’estiu. L’ambient s’omplia de cants dels ocells, de l’aigua de les fonts, del batec de les ales dels insectes multicolors i ma mare com cada any ja esperava el dia de Sant Joan per anar a collir la lavanda salvatge que havia de perfumar aquells armaris atapeïts de llençols i tovalloles. Li agradava contemplar-los per fer-li oblidar un passat de penúries. Començaven les festes que omplien els pobles de músiques i garlandes. També era el temps on ma mare preparava aquell vi de nous, quan encara aquesta fruita és verda i apta per elaborar aquesta beguda. Guard com un tresor al meu quadern de records culinaris la recepta d’aquell elixir tan entranyable que em va deixar escrita. Em deia: -“ Has d’emprar vi negre com més bo millor.” Ella sempre es decantava per un bon “cru” de Bordeus. Per cinc litres de vi, posava un litre d’aiguardent, quatre branquetes de canyella i cinc claus amb unes quaranta nous verdes xapades. Cada setmana i durant un mes remenava aquesta maceració que es podia consumir a partir del mes de gener següent. Aleshores s’havia d’afegir mig quilo de sucre i la darrera operació era colar i, a continuació, embotellar. Em va agradar molt descobrir que les tietes felanitxeres del meu home també elaboraven aquest beguda, una confirmació de les semblances entre el món occità tradicional i el món mallorquí. Aquí com allà asseguraven que era com un nèctar diví d’efecte miraculós per l’estómac i la bona digestió.
També la vista de les cireres al mercat, el mes de juny, sempre em transporta a aquell temps de la meva infantesa on el magnífic cirerer que tenien uns amics del meus pares a llur possessió muntanyenca, ens oferia els seus saboroses fruits de polpa carnosa. Record el tip que fèiem d’aquelles fruites collides d’aquell arbre esponerós, una autèntica delícia que assaboríem fins a la sacietat. La seva producció era abundant i ma mare elaborava un pastís, una mena de flam, anomenat “clafoutis” per llepar-se els dits. I com antany s’aprofitava tot també assecava els capolls d’aquelles fruites per fer infusions que deia que eren beneficioses per la circulació. Nosaltres aprofitàvem per penjar-nos a les orelles aquelles cireres que lluíem amb alegria. Ens bastava poc per ésser feliços!
Però també és amb molta emoció que aquest mes em recorda la cançó “Le temps des cerises” -el temps de les cireres- que cantava mon pare per l’ocasió. Es tracte d’una cançó escrita pel music Jean Baptiste Clement el 1836, que esdevingué el 1871 símbol de La Commune de Paris, aquell govern revolucionari que durà dos mesos (18 de març – 28 de maig 1871) fruit a la vegada del rebuig d’una capitulació moral de França en front dels prussians. i de l’oposició entre un Paris republicà favorable a la democràcia directe en contra d’una Assemblea Nacional amb majoria monàrquica. Fou un episodi molt sagnant que visqué la ciutat de Paris. “Le temps des cerises” fou una cançó emblemàtica, interpretada per molts cantants com ara, Charles Trenet, Yves Montand, Juliette Gréco, Léo Ferré i altres a més de la soprano Nord-americana Barbara Hendricks que el 1996 interpretà magistralment a la plaça de la Bastille de Paris aquesta cançó durant la cerimònia senzilla i emotiva de comiat dedicada al que fou president de la República francesa, François Miterrand.
Quina nostàlgia d’un temps on cada mes de l’any tenia la seva particularitat perquè vivíem més a prop de la natura i sobretot al seu ritme. No hi havia de tot, com ara, de cap a cap d’any,- cada cosa en son temps- diu la rondalla, sense dubte era una manera d’assaborir més intensament el que ens oferia la vida.
