Malgrat som un lector apassionat de poesia, la veritat és que els meus horitzons al respecte són molt limitats. Torn una vegada i una altra als mateixos autors. Hi ha en mi qualque mancança que em dificulta incorporar, al contrari del que em passa amb la narrativa, nous autors al meu bagatge literari. Potser aquesta és l’explicació que de més de dues-centes ressenyes, al llarg de més de quatre anys, només n’hagi dedicat tres o quatre a poemaris. Això i la meva recança a comentar un gènere que cal d’interpretacions subtils i acurades que no sé si estan al meu abast.
Si més no avui tindré la gosadia de recomanar-vos un poemari que m’ha fascinat. Les ciutats imaginades, de Miquel López Crespí.
“En totes les nostres ciutats imaginàries hi ha ventades,
Irrupció de l’esgotadora presència de la història
dient d’on procedim…”
Un poemari que he llegit com un llarg viatge. Un viatge per ciutats màgiques però també a través dels anys. De l’exaltació juvenil a la melangia del record. Tal volta el motiu de la meva fascinació no és altre que m’he sentit identificat amb els sentiments que l’autor ha abocat als poemes. Viatger incansable jo mateix, he vist escrit en paraules lluminoses allò que havia viscut i sentit sense tenir la capacitat i la força per expressar-ho.
Així, París és la Comuna, la primera revolució proletària i és el crit “A la Bastilla” i és el maig del 68…
“Peregrinació al cementiri de Père Lachaise,
oració laica al mur dels comunards
amb cançons de George Brassens i Édith Piaf…”
No és, però, la meva intenció fer d’aquesta ressenya un inventari. Més aviat us vull transmetre l’immens plaer de llegir poemes que aconsegueixen fer-te viure indrets, però també despertar sentiments. Des de la necessitat d’honorar als que ens precediren a la nostàlgia de llocs i fets que ja són indefugiblement part de la nostra història personal.
Roma, Dublín, Atenes, Venècia…però també la dura lluita per la independència irlandesa, la primavera portuguesa “curulla de gent riallera/ i clavells a les boques de les armes” o “els cartells de Maiakovsky demanant voluntaris” a una Moscou “sacsejada pel vertigen de la història”.
Però hi ha molt més a Les ciutats imaginades, molt més. Hi ha un lirisme immens -i intens- que ens porta a sentir desig, nostàlgia, amor, dolor, esperança…
“On puc trobar ara l’antic llenguatge,
les gavines i llur sec aleteig sobre els nostres caps,
els somnis bressolats per les onades,
la força de les carícies…”
He començat aquesta ressenya confessant-vos les meves mancances, però d’una cosa no en tinc cap dubte: sé perfectament quan una lectura em fa gaudir, i feia temps que no fruïa tant d’uns poemes com ho fet amb aquest viatge que ens regala López Crespí.
Imatges que enlluernen, evocacions que emocionen, sentiments que t’omplen. Us recoman, us convid, a passejar aquestes ciutats.
“La memòria il·lumina la degradació ridícula dels dies,
l’inacabable jeroglífic del temps que hem anat deixant enrere.”
