No és un club. S’assembla a una xerxa espontània de persones que tenen interès en un mateix tema que els apassiona; en aquest cas la lectura. Va començar així. Toni Gomila va demanar al seu amic Damià Coll l’opinió personal sobre el llibre El infinito en un junco. La invención de los libros en el mundo antiguo de l’escriptora aragonesa Irene Vallejo. No va donar la seva impressió, l’actor mallorquí. Com un jugador de truc astut es va guardar l’envit. Es tractava més d’una comparativa. Com una mena de desempat entre jugadors imaginaris. Mentre preníem el cafè a Cala Galdana, Damià Coll ho va deixar córrer. L’acompanyàvem na Tónia Coll, Clara del Ruste i un servidor. L’actriu catalana havia llegit el llibre i en va fer un bon informe. Bon llibre. Es pot llegir com una novel·la (el millor elogi, es veu, quan es fa referència a una obra d’assaig). Ara estic llegint l’obra. I m’agrada. Els escriptors són com els cuiners. Aquests darrers, amb una cullerada saben si la caldereta ha sortit bona. No han de menester menjar-se’n un plat sencer per esbrinar-ne la qualitat. La cullerada dels escriptors és la primera frase d’un llibre. Com la cullerada de sopa la primera frase d’un llibre ho conté tot. El to, l’estructura, el camí traçat que un bon autor està obligat a transitar perquè ell és qui marca i imposa les regles del joc. Etcètera, etcètera. La imatge visual inicial del llibre d’Irene és d’una potència extrema. Genets recorrent el món al galop a la recerca de llibres per a la biblioteca d’Alexandria. El segon element en el qual basa el seu criteri el cuiner és l’aspecte exterior de la sopa, de la caldereta, del brou: com es mostra al comensal, el seu aspecte. En el cas dels escriptors és el títol. Traduesc. L’infinit en un jonc. L’infinit concentrat en un jonc. Una versió de la famosa frase l’infinit concentrat en el cap o a la punta d’una agulla. Un jonc i una agulla mantenen similituds. Primer va existir el jonc i després l’ésser humà va fabricar l’agulla tal vegada inspirant-se en la imatge del jonc. El jonc manté també d’altres analogies, d’altres dualitats clàssiques, molt interessants. La més encertada, al meu parer, és la mata de jonc de Ramon Muntaner: “la mata de jonc té aquella força que, si tota la mata lligueu amb una corda ben fort i tota la voleu arrencar, us dic que deu homes, per bé que tiren, no l’arrencaran ni encara amb molts més; i si lleveu la corda, de jonc en jonc, la trencarà un fadrí de vuit anys, que cap jonc hi romandrà”. Aquest és l’esperit de l’assaig d’Irene Vallejo. La història del llibre és una aventura col·lectiva que ens ha fet més forts -com la mata de jonc de Muntaner- com a comunitat. Ha implicat des de les tauletes d’argila sumèries passant pels joncs del Nil precursors dels papirs fins als pergamins que precisaven del sacrifici de dotzenes d’animals per poder-hi encabir en la seva pell tractada un llibre. El més fascinant, més que el suport que inclourà el paper i el fantàstic i aparent buit digital, és la invenció de l’alfabet. Fins llavors les paraules, com diu Mia Couto, “semblaven dibuixos”, però “dins de les lletres hi ha les veus” i, d’aquesta manera, “cada pàgina és una caixa infinita de veus”. Aquesta capacitat de concentrar, ja sigui l’univers o l’infinit, en el cap d’una agulla o en un jonc és el gran encert de l’autora i queda materialitzat en el llibre mitjançant una segona imatge igual de potent que la primera encara que més domèstica: l’aprenentatge de la lectura per part d’una criatura. L’autora ve a dir, i jo hi estic d’acord, que durant l’adquisició de l’habilitat lectora que fa en la nostra societat contemporània qualsevol fillet quan és escolaritzat recorre les edats de l’home des que aquest vivia en una cultura exclusivament oral fins que apareix l’alfabet i aprèn a desxifrar-ne els signes. Per tant, si estimada lectora, estimat lector, tens un fill o una filla petita que està immers o immersa en aquest període fascinant de la seva vida no l’apressis. Està vivint un dels moments més espectaculars de la humanitat.
JONC. Planta juncàcia de diferents espècies del gènere Juncus; castellà junco. Entre aquestes moltes espècies destaquen el jonc marí, el jonc boval, el jonc moresc, el jonc menut, el jonc d’estorers o el jonc de calàpet. La paraula prové del llatí. Record que d’al·lot arrabassàvem el jonc, pelàvem la tija més ampla i ens menjàvem la part tendra i blanca. El papir (Cyperus papyrus), el jonc al qual es refereix el llibre d’Irene Vallejo, és una planta aquàtica que ara es fa servir com a aliment, cistelleria i planta aromàtica.
