No vaig saber d’aquesta novel·la excepcional per cap ressenya, ni vaig trobar-la exposada a una llibreria. Me la va recomanar en Joan Ximenes, un jove militant del Jovent Republicà de Menorca, que me’n va parlar amb tant entusiasme que va fer inevitable que la llegís. Ho havia de comentar perquè li estic profundament agraït. Tots els que seguiu aquesta secció setmanal sabeu perfectament que llegesc amb ànsia, però, si bé només port aquí els llibres que m’han agradat, poques vegades tinc a les mans una novel·la que puc qualificar de veritable joia. És el cas de Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine.
Després d’aquesta introducció, potser massa llarga, és el moment de fer cinc cèntims de l’argument:
Ella constantment fa maletes, marxa d’una ciutat a l’altra, un nomadisme que li ha condicionat vida, amors i feines. Destriar els motius d’aquesta constant fugida és l’eix entorn del qual gira la narració, i en aquesta recerca topem amb la vida del seu pare. Una vida marcada per la història.
Així, de qualque manera, la novel·la ens trasllada les memòries del pare. Des d’un lluminós Beziers a la Barcelona efervescent dels anys republicans, de l’amargor de l’exili a l’asfíxia opressora del franquisme. Però, i en això rau la genialitat del llibre, Marín-Dòmine ens planteja una narració que defuig esquemes tradicionals, que parla de fets des dels sentiments, que reflexiona sobre la guerra i la mort, que ens fa viure amb vertigen tot l’horror, i així ens porta endavant i enrere, amunt i avall, fins a gairebé deixar-nos sense alè.
Hi ha molt patiment a Fugir era el més bell que teníem, molt. I si bé en cap moment es complau en el dolor, tampoc ens l’estalvia, i ho fa defugint el costumisme detallista que sovint, i sense pretendre-ho, banalitza aquest mateix patiment. Ans el contrari, la narració esdevé la interiorització d’una herència, l’anàlisi, tan difícil com colpidora, dels cruis que la vida del pare ha provocat, perquè si bé “és un fet indiscutible que el passat es desplega en el present”, no és menys cert que “al passat no se’l mira mai de cara: o bé alcem els ulls per veure com qui somia allò que del passat se’ns fa present, o bé abaixem la mirada per enfocar més bé l’escena, per arribar-hi amb la voluntat de precisió d’un microscopi, ni que sigui de reüll.”
No és, llavors, nostàlgia. En absolut. És memòria i inventari de ferides. I la inevitable pulsió de no donar per definitiu cap lloc, cap recer, cap llar. “L’espai per sempre més ferit”.
Però no us voldria traslladar una falsa impressió. Malgrat tot el que abans he dit, no és aquesta una novel·la adreçada a la llagrimeta fàcil ni pretén aconseguir una empatia forçada a cops d’escenes sentimentals. A Fugir era el més bell que teníem, el dolor ens porta a la reflexió, l’empatia neix de la indignació i la ràbia. Ràbia per les vides amputades, ofegades, cruixides.
No vull desvelar res més. Aquesta novel·la exigeix privadesa i ulls verges per atansar-s’hi, només així és possible fer el camí erràtic que ens proposa.
Si més no, un apunt final, perquè no me’n puc estar de tancar la ressenya amb un paràgraf que, nét com som d’un anarquista durament represaliat pel franquisme i fill d’un socialista que va haver de suportar els anys de plom, m’ha burxat les entranyes:
“No vaig gosar mai preguntar-te què vas sentir el dia que et vas adonar que la vostra joventut i part de la maduresa se us havien escolat sota una dictadura. La teva derrota, de la guerra, de la dictadura, em feia mal, m’ha fet mal sempre…”
