Voleu capbussar-vos dins un cap de fibló? Voleu deixar-vos emportar per una torrentada literària? Voleu que un huracà trenqui les cotilles del vostre pensament?
Blasfèmia, de Ferran Garcia, és tot això, i més. Un terratrèmol que et sacseja sense pietat. Com veieu he hagut de recórrer a fenòmens naturals per donar-vos una idea inicial del que podem trobar a aquesta novel·la. Disculpeu, no he sabut fer-ho d’altra manera.
Però deixem els cataclismes i fem el que cal fer en una ressenya. Un breu resum de l’argument:
L’Urpa, els germans Karamàzov, la dona tors, les siameses, l’home dels dits infinits o el menja-rates són alguns dels membres de la família de l’Abel Absent, un infant que resta abandonat quan la fira dels monstres marxa del poble gadità on presentaven el seu espectacle. La vida posterior de l’Abel Absent és el que emplena la novel·la fins al desenllaç tan conseqüent com inesperat.
He de confessar-vos que, tot llegint Blasfèmia, no he pogut evitar que el cap se m’omplís d’imatges, des dels Cants de Maldoror a Ronald Firbank, de Lovecraft a Freaks de Tod Browning. Sé que aquest darrer comentari pot semblar-vos pretensiós i possiblement ni toca ni frega, però de qualque manera ens aproxima, crec, al que trobarem a la novel·la.
A la contracoberta se cita una frase textual del llibre: “Només perdura allò que fa mal”. Tal volta per aquí havia d’haver començat. Hi ha molt dolor a Blasfèmia, dolor despietat, inabastable i etern. Les ferides són infinites, les nafres sempre obertes i el patiment no té final. I l’esperança, com el cognom del protagonista, està absolutament absent. I això és la vida perquè “per sentir dolor cal mantenir-se viu”.
Un món de tenebres, un univers desolat. “I aleshores s’esdevé el terror més antic. La foscor primigènia. L’horror que habitava aquest planeta molt abans que nosaltres”.
He gaudit molt d’aquesta lectura. Ho he fet, però, d’una manera inesperada. No he contemplat un espectacle de monstres, ans al contrari he vist que tots podem ser monstres.
“El que vull dir és que l’infern és aquí, al nostre costat, sempre. Que només ens en separa una mirada, una tempesta inesperada, un canvi de vorera (…) Entre nosaltres i ell només hi ha un tel”.
Ferran García ens fa travessar aquest tel, ens fa viure l’horror. Blasfèmia és una novel·la crua, dura, però malgrat la cruesa -o gràcies a ella- es llegeix com un relat poètic, un veritable poema, i no només per les citacions literàries (Rimbaud, Andreu Vidal, J.V. Foix…) o les referències a criatures i indrets llegendaris (la Pesanta, Carcosa…), sinó més aviat pel ritme, per l’estructura i, sobretot, pel llenguatge. Malgrat les escenes cruels i terribles de què està farcida la novel·la, l’alè poètic la recorre d’un cap a l’altre.
“Jo em mirava l’Abel Absent com qui mira un abisme, espantat i atret al mateix temps. Més endavant vaig aprendre que aquest és l’origen del concepte de sublim”.
Se m’esgota l’espai d’aquesta ressenya i tinc la sensació que no he sabut explicar-vos tot el que Blasfèmia m’ha fet sentir i quant de molt m’ha impressionat. Però ara només puc afegir les darreres cites, paraules que m’han fet pensar i que, si més no, us poden donar una idea més clara de l’univers que hi trobareu:
“Ens posem les mans damunt les parpelles. Si no es veu, el monstre no hi és”.
“Desitjar fins a l’extenuació una cosa i no tenir-la és infinitament pitjor que no tenir-la i prou”.
“Potser el temps no és una fletxa, potser és un puto cercle”.
Potser la darrera cita és la clau. Cal llegir la novel·la per entendre-ho. Cal llegir-la.
