“Fan embordar es cans i després es queixen que mosseguin”. Podria ser una dita menorquina perquè embordar amb el significat d’atiar es cans perquè ataquin a un animal o a una persona no surt als diccionaris normatius ni tampoc en el nostre tresor de la llengua que és el Diccionari Català Valencià Balear d’Alcover i Francesc de Borja Moll. De bordar, lladrar? O de borda, barana d’una nau arran de coberta i que ha donat a aquesta famosa expressió pirata, que per cert va ser dita amb un humor festiu i salvatge a l’entrevista que em van fer a la dinàmica i independent Radiofar amb motiu de la reedició de Barba-rossa a la Nova Editorial Moll (l’aigua que forada la roca retorna sempre amb caparrudesa menorquina), al abordaje o a l’abordatge? La mort recent del filòleg menorquí Juli Moll per Covid ens ha deixat una mica més orfes davant aquests dubtes relacionats amb les paraules o, el que és el mateix, davant la vida que està formada de paraules a partir del precís instant en què naixem.
Sigui com sigui, els diversos analistes polítics més moderats, més aviat versions contemporànies i toves de la veu del seu amo, ja sigui per mala consciència o per latent ineptitud, es comencen a lamentar de la duresa de la repressió duta a terme per l’Estat – a la qual han modulat o amplificat des de les seves tristes columnes- i de la imperfecció de la justícia espanyola a la qual consideren ara -ara!- qüestionable. El major dendelet del regne insular titulava el seu darrer escrit precisament amb aquest enunciat: “Europa qüestiona el sistema jurisdiccional espanyol”. Ara, com he dit, ho veu l’analista polític de la calba lluent després d’haver defensat el sistema jurisdiccional espanyol a caspa i espasa com si en els seus deliris espanyolistes disfressats de falsa catalanitat cregués ser El Capitán Trueno o Roberto Alcázar i Pedrín (tots dos junts; o tots tres fins i tot). En fi. Sant Mateu va haver de caure del cavall. Mala consciència o, com deia mon pare, el sentit comú sempre s’acaba imposant i deixa en faldaret als classistes arrogants. He triat precisament l’avorrit escriptor d’aventures gregues -un dia explicaré com va convèncer el que llavors era el meu editor per publicar la famosa novel·la- perquè no va dubtar en embordar es cans contra la meva modesta persona arran de la publicació d’un article on em feia ressò d’un informe desclassificat de la CIA que destapava la veritat sobre el GAL i la veracitat de la implicació de Felipe González, i animava als lectors que em denunciessin per difamació quan, com he dit, ho havia afirmat la màxima agència d’intel·ligència del país més poderós del món! És clar. De tant embordar es cans ara contemplen horroritzats com la gossada mossega a tort i a dret sense mirar què posa en el teu DNI. El cas més flagrant ha estat el del prestigiós economista, respectat a tot el món universitari, Andreu Mas-Colell que ha vist embargats els seus bens i fins i tot la seva pensió pel Tribunal de Comptes espanyol. Un altre que havia embordat es cans contra el moviment pacífic de l’independentisme, Jordi Amat, aquest sí un excel·lent novel·lista que no té necessitat de pagar l’edició dels seus llibres, es lamentava en un article titulat “Honorable Andreu Mas-Colell” de la injustícia patida pel professor jubilat que ni tan sols és independentista! Es cans no distingeixen entre independentistes i no independentistes. Només veuen catalans i mosseguen a tort i a dret encara que els seus amos els ordenin que facin distincions.
Espanya està immersa en un tema clàssic de la literatura i del cinema europeu i que ha trobat el seu cim en la novel·la de Patricia Highsmith duta al cinema per Alfred Hitchcock. Estranys en un tren. Dos desconeguts decideixen assassinar l’enemic de l’altre. Un crim sense mòbils. Quan un dels participants del tracte es vol fer enrere s’enfronta a moltes dificultats ja que el diabòlic pla ha agafat una perillosa i frenètica inèrcia difícil d’aturar. És el que està passant ara a Espanya amb el cas català. I està passant en aquests dos plans apuntats per l’escriptor gris i per l’escriptor talentós: la intervenció sense contemplacions de la justícia europea i l’absència de discriminació entre l’exèrcit dels reprimits; uns 3000. I és el que passa. Embordes es cans i després no pots evitar que mosseguin a tort i a dret i que, per evitar mals majors, es vegi obligat a intervenir-hi el caner.
