Amb les noies, les amigues de l’illa, tenim un grup de WhatsApp bastant… no sabria com definir-ho. Crec que no és el grup en si, el curiós i peculiar, som cadascuna de les quals l’integrem les que fem que les converses que mantenim en ell –per no parlar de com són quan estem cara a cara- no siguin, per a res, avorrides i comunes.
El passat dissabte a la nit una de les noies escriu per a explicar-nos que s’està obrint un perfil –crec que es diu així- a Tinder. Jo, fins al moment, no he fet ús d’aquestes xarxes socials en les quals es busca alguna cosa més que amistat; no he sentit que siguin el meu lloc. Aquesta amiga en qüestió escrivia precisament pel mateix motiu: és la seva primera vegada, i s’estrena en tot això d’obrir-se a un aparador en el qual expliques qui ets, quines coses cerques, els teus gustos i aficions…
Hi ha qui, segurament, té molt clares les coses. Quina sort! Jo no sé si tinc moltes coses clares, en el meu dia a dia. Menys ho tindria si en unes poques línies haig d’exposar les meves necessitats afectives. Perquè és això el que es busca en aquests espais, no? Més enllà de si amb més o menys intensitat, de si en ment tenim trobar a algú amb qui passar per l’altar, amb qui recórrer el planeta o desfer molts llits, tot això em semblen maneres de rebre i donar, compartir un espai d’intimitat en el qual una mica de contacte emocional, no sols físic, acabarà havent-hi. Doncs bé, l’amiga escrivia preguntant a la resta, algunes ja estaven a Tinder, si havien posat el seu nom real. Coooooommmmm?! Jo no podia obrir més els ulls! Es pot començar una relació, sigui del tipus que sigui, sense sinceritat? Pot algú presentar-se obviant o disfressant una cosa tan bàsica com el seu nom, aquesta paraula que ens identifica? A partir d’aquí es va desencadenar tot un debat sobre què havia de fer: si poses la teva foto com no el nom real? Bé, si sents que ets honesta amb tu mateixa i ja has posat una imatge teva tampoc és necessari revelar tot a tots.
Quan ens reunim i expliquem les nostres vivències durant el temps que no ens hem vist, entre elles les últimes experiències ‘tindederes’ que algunes de les noies han tingut, no deixa de sorprendre’m com no som sincers, i aquesta honestedat de la qual he parlat no existeix. El meu millor amic a l’illa també està en Tinder; ell m’explica com no va més enllà d’un petit flirteig virtual perquè o bé elles no accepten les seves condicions o a ell les d’elles no li encaixen. En el seu cas igual massa sinceritat, si es pot ser massa sincer, està jugant una miqueta en contra seva: explica en el seu perfil que la seva gran prioritat és la seva filla i, entre d’altres coses, que no busca parella. Simplement vol compartir. Quelcom que, d’altra banda, em sembla preciós: compartir!! Jo no comparteixo amb qualsevol, sigui l’espai que sigui de la meva intimitat.
Estimats, molt em sembla que no estic feta per la vida moderna!
