A les societats antigues, les cases es solien construir sense fonament. Poc a poc, els constructors van aprendre una lliçó fonamental: que si era veritat que les construccions oferien refugi en el bon temps, no eren fiables en temps de turmenta. De fet, diversos temporals destruïen comunitats senceres. Són els fonaments que donen a un edifici estabilitat. Sense uns fonaments sòlids, no es pot construir res important. Sense fonaments no es pot construir cap persona, cap família, cap negoci, cap comunitat, cap societat.
Tot i així, no pocs dels qui som ja adults, i adults granats, anam construint la nostra vida, i de pas la societat, sense fonaments sòlids. No pocs, anam fent i parlant sense planificar i sense ser conscients de les conseqüències que açò comporta i com afrontar-les, i més en temps de dificultat. Pot ser que quan ens aixecam cada matí, molts “sols” tenim una agenda sobrecarregada que ens condueix a patir la necessitat d’assumir encerts i desencerts segons on bufa el vent, inquiets i atordits davant contratemps i adversitats inesperades, i adoptant decisions equivocades que ens condueixen a conseqüències difícils d’assumir i corregir.
Cadascú podem fer una llarga llista de seqüeles, implicacions que vivim a causa d’opcions i decisions preses sense mesurar, preses a la lleugera, sense valorar causes i efectes. No importa ara enumerar-les, tots en tenim experiències a un nivell o a un altre: parella, família, negocis, amistats, personalment…
El nostre cervell, el nostre ordinador orgànic, ha de ser programat amb el software més adequat, amb el millor conjunt de programes i rutines que ens permeten realitzar adequadament tasques determinades. El rei Salomó (en hebreu: שלמה בן-דוד, Shelomoh ben David; en àrab: سليمان, Sulaymān) que va ser una de les principals figures de l’època dels reis a l’Antic Testament i que a la Bíblia se’l representa com a profeta i rei d’Israel, ens ofereix el millor sistema de software. Ell l’anomena “SAVIESA”.
El coeficient intel·lectual (CI), o nivell d’intel·ligència general, és alguna cosa amb el qual naixem. I no ens fa falta gaudir d’un alt CI o mostrar certificats que ens acreditin que som uns grans acadèmics, per assaborir el tast de la saviesa. Molts “genis” en tots els camps s’han comportat i es comporten d’una manera ximple, ruda, absurda. Els erudits millor formats del món no tenen forçosament el millor historial en el camp de la felicitat personal o de l’èxit material que la resta dels humans. La gran majoria de les persones que han obtingut una vida feliç, són feliços no per ser grans erudits, grans científics o tècnics, grans musicòlegs o artistes, grans saberuts. Els qui han aconseguit un grau respectable d’equilibri i pau en la seva vida, són els qui han sabut adoptar decisions correctes, decisions allunyades de la mediocritat o de la inconsciència.
La saviesa és totalment diferent de tenir coneixements. Per açò, la pregunta que avui em faig és: Què desitjam: viure en pau o saber parlar hores i hores sobre el valor de la pau? Ser equilibrats o raonar sobre la importància de viure equilibradament? Ser bones persones o parlar i fins i tot bravatejar sobre el valor de la bondat, de la veritat, de la sinceritat, de la solidaritat…?
