Com deia Marcel Proust: Els records són una representació per mitjà de la qual tornam a inventar la vida.” És el que m’agrada fer quan record amb emoció les vetllades estiuenques al portal de ca nostra a Porto Colom on, asseguda a aquell balancí tropical d’origen cubà, compartia amb els meus veïnats -una gent major erudita que malauradament ja no hi és-, anècdotes de la vida d’aquella Mallorca rural tan rica d’humanitat. Per desgràcia un món esbucat que ha quedat orfe de mots perduts per sempre que significa l’empobriment d’una llengua de cada dia més maltractada al carrer. Avui malgrat unes notícies que m’entristeixen i m’indignen degut al comportament irresponsable d’energúmens que ens visiten tolerat per una passivitat preocupant d’administracions inoperants, em plau refugiar-me en el record d’aquells moments feliços gaudits compartint vivències i anècdotes inesborrables a la meva memòria. De sobte, talment com una espurna em va venir al cap aquell poema d’en Ponç Pons “Estiuetari” tan il·lustratiu del que els passa avui dia a aquestes maltractades illes. Un poema amb qui compartesc un contingut que m’arriba al cor i amb el que em sent totalment identificada. Però malgrat aquell món embogit on em toca viure som entre altres coses una persona positiva, agraïda del que m’ha deparat la vida i és amb gran delit que avui he recordat una glosa que em varen contar un d’aquells vespres a la fresca, que em fa la mateixa gràcia que la primera vegada que la vaig sentir. L’autor fou un glosador mallorquí nascut a Cuba, poc conegut anomenat Robert Miró Pou que morí a Felanitx l’any 1976. Era un autèntic poeta un personatge típic d’aquella època, que freqüentava alguns bars del poble avui buits de llur essència d’antany, uns llocs de trobada de gent que seguia el dictat del seu pensament sense la intervenció reguladora de la raó, grans amants de la llibertat. Aquesta glosa diu així:
“-Caseta pagesa
de’s Pla de na Tesa
de nit i de dia
de dia i de nit
sempre senten crits.
Sa mare a sa filla
li diu cada dia:
Miquela, Miquela!
Ma mare què passa?
Que ets una pardala,
gandula, bagassa…
Granera ni pala…
Ses feines no afines…
Ala, ”mem” si et mous!
Segó a ses gallines,
vés a treure els ous…
Que no en fots ni brot
Jo ho he de fet tot.
Miquela, Miquela
sa cabra que bela
és tard i vol ploure
sa mula va a lloure
sense cabestrell
Vatua-redell!
Els veïnats ja munyen
ses truges que grunyen
ses piques eixutes
ses solls que són brutes
re-grosses de putes!
I es vedell té fam,
Miquela, no anam.-“
Uns records senzills però reconfortants perquè no hi a res com saber caminar per la vida amb un somriure als llavis.
Bon estiu!
