El tamarell és un arbre que trob tan senzill com elegant. D’aspecte superficial fràgil però d’una resistència descomunal. Les fulles són molt petites i el tronc molt robust. Té l’escorça tatuada de síquies tan dures com la roca del substrat menorquí. Un arbre que davant la mar resisteix les ventades d’aigua salada, la gelor de l’hivern i la sequera de l’estiu. I quan passeges entre el passeig i la roca de ponent, et deixa entreveure la blavor que ens envolta. La primavera el fa colossal, refrigerant la zona on habita, entre tonalitats verdes i roses.
I entre tamarells, respir la meva immensa debilitat. Però per viure, s’ha de ser fort.
Per una vida en equilibri, per treure la màscara de situacions opaques i per no sobrepassar els límits de la resistència humana.
Per a mi, ser fort és:
- Assumir que quan una porta es tanca s’ha d’acceptar i no voler-la enderrocar.
- Dirigir-te a les noves portes que s’obren amb uns elements diferents però que són els útils i necessaris.
- No tardar a demanar ajut. Quan ho fas sempre hi haurà algú que t’apropa el salvavides.
- No jutjar. Una imatge NO val més que mil paraules.
- Tenir paciència i acceptar que la vida no et premia de forma imminent, però la justícia estarà sempre en la seva mà.
- No voler canviar els altres, sinó cercar el millor destí per a un mateix.
- Agafar la tovallola per eixugar la suor o les llàgrimes, però mai tirar-la. El premi per subjectar-la arriba. En forma d’ajut, d’amor, de vida.
- Ser conscient que t’equivoques, ets dèbil per les circumstàncies, però continues amb el projecte d’existir.
- Respectar l’entorn que dona vida i permet fusionar-t’hi per sanar l’ofensa i la impotència.
- Ser valent per autodescobrir-se.
- Mantenir la curiositat pel demà tot i que l’avui sigui insuportable.
- Acceptar que les persones que ara estimen a foc obert un dia deixaran de fer-ho perquè el seu foc s’ha apagat. I aquell amor promès esdevé cendra sense ànima perquè provenia del desig, la necessitat i no la incondicionalitat.
- Comprendre que l’amor pot anar i venir com la balança entre l’ego i l’essència pautada per tota condició humana.
- Sentir el cel als peus de la terra.
- Remar la pròpia barca entre mars de tranquil·litat i harmonia.
Sempre he pensat que entre aquests tamarells, amb olor de minerals escalfats i aigua salada, hi ha molta esperança.
Ser fort és també visualitzar un futur plaent.
Inspirat en tots els passejos diaris entre Menorca i Mallorca, des de la costa de Son Blanc, Ciutadella.
Gracias, per les tevas paraules, tan sabías, y certes, que amb el estrés de la vida no ens parem a reflexiona. Ens centrem tant en els objetius, que ens olvidem que la Pau está en el silenci, en les petites coses, en esta en armonía en un mateix, en el creixement personal. Gracias