La guerra iniciada entre Pere IV d’Aragó i el seu cunyat Jaume III de Mallorca l’any 1342, va suposar un conflicte intern entre catalans peninsulars i els catalans residents a les Illes (mallorquins i menorquins), els quals eren descendents d’uns mateixos troncs familiars, però que ara, per una qüestió política, es veien enfrontats degut a la rivalitat, altiva i orgullosa, de dos monarques que, units amb forts lligams familiars, practicaven una política diferent.
En aquesta guerra hi participaren nobles, mercaders, artesans i gent de mar. Tots ells moguts per diferents circumstàncies; uns per haver vist embargats els seus béns en els territoris declarats enemics, altres per considerar que la situació els permetria fer-se amb uns guanys fàcils, depenent de la sort. Un d’aquests aventurers va ser el corsari de nom Jaume Rosset.
A finals d’agost de 1343, el governador de Mallorca, Arnau d’Erill, notificava a Gilabert de Corbera, nombrat per Pere IV governador de Menorca, que en les mars de l’illa actuava En Rosset capitanejant una barca de 28 rems, i actuant com a corsari al servei de Jaume III, juntament amb Nicolau Ferrer d’Eivissa i En Jaume Pedrinyà. I li demanava que procurés la seva captura.
L’interès i la diligència posada pel lloctinent menorquí, contra aquells que havien estat súbdits i activistes del monarca derrocat, quedà palès quan a finals del mes de setembre aquells corsaris foren capturats en el port de Maó i tramesos a Mallorca, en la nau d’En Martí Lobet, patró menorquí. Amb en Rosset hi anaren presoners altres 28 persones.
Sorprèn comprovar que sis mesos més tard, En Jaume Rosset, amb una altre tripulació o amb els mateixos homes, exercia de corsari en la mar de les Illes al servei del rei Pere IV, contra les naus comercials, súbdites del rei de Mallorca.
Un altre menorquí “jaumista” fou el donzell Ferrer de Montpalau, que vivia en l’alqueria de LLuriach, propietat que s’estenien en els plans de Martinell, al nord de l’illa, distants unes tres llegues de Ciutadella i pròximes a les cales de Fornells, Tirant i Sa Nitja.
Ferrer de Montpalau, àlies En Roig, era pèl-roig, d’aquí el seu àlies; era casat amb Elicsenda, filla de Poquet de Bellcastell i emparentat amb la Casa dels Tornamira de Mallorca.
Tant el seu avi patern com matern (Pere Lopis de Bellfort) havien participat en la conquista de Menorca en temps d’Alfons III, de manera que En Ferrer havia heretat la cavalleria del seu pare (Guillem de Montpalau), el qual la tenia del seu avi. Mentre la seva mare, Na Jordana, era d’ascendència aragonesa.
Després de dues generacions sota la sobirania de la Corona Mallorquina, era evident que En Ferrer fos un vassall fidel dels reis, pels quals havia exercit alguns càrrecs. Prova de la seva fidelitat són dues anècdotes, extretes dels seu procés incoat contra ell i contats pels seus acusadors.
Segons contava el Batlle de Ciutadella, Bernat Morell, estant a la plaça de Sants Andreu (actual plaça de Cort de Ciutat), va veure passar a Ferrer de Montpalau vestit de verd fosc, acompanyat de Pauquet de Bellcastell, el seu sogre. En veure’l amb aquella indumentària demanà si havia mort algun familiar del donzell, però amb gran sorpresa seva li contestaren que Ferrer vestia de dol perquè el rei Jaume de Mallorca havia perdut el regne.
La segona acusació no deixava de ser una xafarderia. Durant una festa, celebrada en dades pròximes a la conquista del regne de Mallorca per Pere IV, algú havia sentit dit a En Ferrer que “tots aquells que havien feta fe e homenatge al rey d’Aragó eren bares e traïdors, e que lo rey d’Aragó no tenia la terra justament, e que la tenia axí com no devia”.
Un fet provat era que el governador de Mallorca, Pere Onís, durant la regència mallorquina, l’havia col·locat sota el comandament de 100 homes d’armes per a la defensa del castell de Maó, contra les tropes de Pere IV, durant la guerra passada, i una vegada sotmesa l’illa, un dels darrers homes de paratge en jurar fidelitat al nou rei fou ell.
Quines foren les causes que motivaren el seu procés, que l’acusava de traïdor?
Sembla ser que l’enemistat entre el donzell i Gilabert de Corbera (governador de Menorca) s’originà el 1345, quan Huguet de Corbera, va fer composar a un joglar unes “cobles d’escarni” i convocar unes justes, per l’entreteniment de la població, dirigides a En Torró, germà bastard de Gil de Loçano.
Segons el procés, Bernat Torró “no sap usansa de hom de paratge” (no sabia bornejar), mentre que el seu germà, En Gil, era ja vell. En Ferrer, amic dels dos, es va sentir al.ludit. Vuit dies després, el mateix joglar anunciava unes altres justes en nom d’En Ferrer, el que provocà la indignació dels Corbera.
En opinió de Gilabert, tots els homes d’armes menorquins eren una traïdors i jaumistes. Així mateix ho va dir al rei Pere quan el governador passà a Perpinyà per lluitar al seu costat en el comtat del Rosselló.
Probablement aquesta i altres foren les raons per les quals En Ferrer va fer publicar unes justes a celebrar en el Born de Ciutadella. A més, va redactar un escrit, que contenia unes 30 o 40 raons, denunciant al rei el mal govern de Gilabert.
Informat de les desavinences entre ells, el 5 d’octubre de 1345, el rei escrivia a Gilabert perquè anul·lés les acusacions que pesava sobre Ferrer, ja que la seva mare, Na Jordana, i els seus familiars Tornamira de Mallorca, havien intercedit davant el rei al seu favor. Així i tot, F. de Montpalau va ser cridat pel rei i conduit a Mallorca, com un presoner, acusat de traïdor.
L’empresonament de Ferrer pel governador va causar una gran commoció a Ciutadella, ja que, de manera falsa, se l’acusava d’haver rebut cartes secretes segellades pel mateix rei de Mallorca. El mateix governador havia promés la llibertat a alguns captius, de propietat del donzell, si testificaven en contra seva. A altres, els hi va prometre diners perquè mantinguessin les seves acusacions.
En el procés, celebrat en el castell reial de l’Almudaina de Ciutat de Mallorca, el donzell va rebatre totes les acusacions formulades, mostrant un tarannà seré, però també altiu.
Era evident que els testimonis presentats pel portantveus de la governació de Menorca no foren convincents al tribunal inquisidor. Durant les festes de Nadal de 1345 En Ferrer va poder celebrar la festa amb els seus familiar i amics, sota una fiança de 100.000 sous (5.000 lliures) pagadores en cas de fuita de la terra.
En el mes de maig següent, el governador de Mallorca envià a Ferrer de Montpalau a València, on hi havia anat el rei Pere, el qual, en vista de la seva rectitud va exculpar el donzell. De retorn a Menorca, Gilabert va prohibir a Ferrer poder atendre els seus negocis a Mallorca i li vetà la sortida. Una actitud que novament va ser denunciada al rei.
La rancúnia dels Corbera no va cessar fins que el governador, degut als requeriments dels jurats i moltes altres persones va ser substituït per Pauquet de Bellcastell, sogre de Ferre.
Poques vegades, unes cobles d’escarni i l’anunci d’uns tornejos entre cavallers en la plaça del Born de Ciutadella havien tingut tanta transcendència política.
