Vaig comprar la novel·la perquè coneixia, des de fa molts anys, l’autor, però, i perdoneu-me la ignorància, no en sabia res del seu vessant literari i, si bé no tenia cap recel sobre les seves capacitats, tampoc en tenia cap referència. És comprensible llavors la meva sorpresa en trobar-me amb aquesta més que excel·lent novel·la històrica,.
Pac qui deu, d’Antoni Rodríguez Mir, és -deixem-ho clar des d’un bon principi- una gran novel·la, una gran novel·la que us recoman encaridament.
Permeteu-me ara amanir la ressenya amb un record personal. Tenia catorze anys quan, com a viatge de final de l’EGB, a l’escola ens portaren a un campament a La Victòria, a tocar d’Alcúdia. Els monitors eren de l’OJE, l’organització hereva del feixista Frente de Juventudes. Fou en aquest viatge, tot passejant per Alcúdia, que vaig topar, no sé on, amb una inscripció. Vaig demanar pel significat. Va ser la primera vegada que vaig sentir parlar de les germanies i no precisament per lloar-les, res estrany si tenim en compte la tropa franquista que dirigia el campament.
Tot aquest llarg paràgraf introductori només per fer-vos saber que la novel·la es desenvolupa durant la Germania mallorquina, la revolta popular contra el mal govern de Carles V, que des de feia pocs anys havia unit sobre el seu cap les corones d’Aragó i Castella. Pac qui deu fou precisament la divisa dels agermanats, farts que la monarquia els ofegués amb impostos que marxaven fora i no revertien en absolut a l’illa. Si hi pensem bé, res gaire diferent del que estem patint als nostres dies.
Fixem-nos ara breument en l’argument. Som l’any 1521 (enguany se’n commemoren els cinc-cents anys) quan esclata la revolta. Dos amics, en Pere Negre i en Pau Casesnoves, reticents inicialment a sumar-s’hi, es veuen arrossegats pels esdeveniments i prenen part en la lluita contra els mascarats, els oligarques partidaris del manteniment dels privilegis nobiliaris sota la monarquia del rei Habsburg.
No aniré més enllà en la sinopsi argumental. No cal. Però si vull afegir una reflexió. Per a mi una bona novel·la històrica ha de ser rigorosa en els fets, en les dades i en el llenguatge. A més els personatges han de ser versemblants i s’han de moure en l’àmbit dels costums i convencions de l’època. Rodríguez aconsegueix amb escreix l’acompliment d’aquestes condicions.
He llegit massa novel·les qualificades d’històriques que són només escenaris amb decorats d’oripell per on passegen una mena de fantasmes disfressats. No és el cas de Pac qui deu, tot el contrari. Rodríguez ens traslladà al segle XVI amb una facilitat astoradora i ens fa viure -sentir i patir- la injustícia, la desigualtat, la lluita i …
Deixem-ho aquí. Només dir-vos, des de Menorca, des d’una illa que no participà en aquesta veritable revolució, però sí que n’encetà d’altres, que consider Pac qui deu una novel·la absolutament necessària, per la seva qualitat literària, en primer lloc, però també com a testimoni d’una història amagada, tergiversada, i sobretot vilipendiada. A tall d’exemple el nostre Josep Maria Quadrado, des de la seva òptica conservadora, tracta els agermanats de poca cosa més que delinqüents comuns. Vet aquí la importància de Pac qui deu. Una novel·la per gaudir però també per aprendre i honorar.
He de cloure ja la ressenya i no ho faré amb les meves paraules, sinó amb les del company David Abril Hervàs que rebla perfectament tot el que us he intentat explicar:
“L’autor contextualitza amb rigor els fets històrics des dels inicis fins al final de la germania, que deixen en evidència el despotisme de la monarquia hispànica de vocació imperial i colonial ja abans dels borbons, amb Carles V com un dèspota beneït per una Església catòlica alineada amb el poder i en connivència amb els aristòcrates que exerciren com a botxins d’un dels capítols més sanguinaris de la història de Mallorca.”
