Tinc molt clar que quan es fa la ressenya de qualsevol novel·la s’ha de ser molt curós per no desvelar l’argument més del compte, i més encara quan es tracta d’una novel·la negra. Una dada de més pot fer malbé la intriga i, de rebot, esguerrar el plaer de la lectura. Per això tinc per costum, fins i tot, abreujar les sinopsis que se’ns ofereixen a la contracoberta del llibre.
Bisturí, de Ramona Solé, és una novel·la tan apassionant que qualsevol errada en aquest sentit seria absolutament imperdonable.
La policia de Lleida troba un professor d’institut mig estabornit i drogat, ha estat assaltat a casa seva i li han amputat les mans. Un cas similar succeeix a Tarragona. Cal llavors esbrinar què hi ha rere aquests atacs.
No vull anar més lluny en aquest resum argumental, però no em puc estar de citar una frase de Mary W. Shelley que trobem al pòrtic del llibre:
“El llop es vestia amb pell de corder i el ramat consentia l’engany.”
Ara podeu deixar volar la imaginació, intentar possibles explicacions de tot plegat. Però no cal, és més senzill llegir aquesta novel·la extraordinària i gaudir del plaer de viure i resoldre el misteri.
Un apunt més.: Bisturí no et deixa indiferent, no és la típica intriga que no va més enllà del repte de col·locar adequadament les peces del trencaclosques. Com a bona novel·la negra posa el dit a la nafra, ens planta davant els ulls les misèries amagades sota el plàstic lluent i asèptic de la nostra societat. Trenca l’embolcall de coloraines i ens aboca a esguardar la putrefacció que, de qualque manera, tots consentim, que “el ramat consentia”.
És potser l’hora que us comenti un sentiment ben personal que no record m’hagi passat mai abans, almenys llegint un llibre del gènere negre: durant bona part de la lectura he empatitzat amb els delinqüents, els he entès, els he percebut com a herois justiciers. No puc, naturalment, explicar-vos els motius, però us ho he volgut comentar per fer-vos avinent quant de trencadora i excepcional és aquesta obra de Ramona Solé.
Però per altra part, i això també ho vull deixar clar, m’he sentit identificat i solidari amb el grup d’investigació dels mossos d’esquadra que fa mans i mànigues per resoldre el cas i enxampar els culpables.
Som conscient que el que us acab d’exposar és aparentment una contradicció, però només aparentment. No cal haver llegit els clàssics russos per saber que res és absolut i que la vida està farcida de dilemes morals. Basta viure amb els ulls oberts. I així Solé aconsegueix, magistralment, transcendir els esquemes tòpics de, diguem-ne, “bons i dolents” per endinsar-nos dins el món real on el crim no és sempre allà on se l’espera ni com s’espera que sigui.
Així, tot llegint Bisturí visitem escenaris dolorosos, situacions terribles, indrets inundats de foscor, però també arriba inevitablement el moment de la revelació, de la descoberta de les motivacions, una revelació que ens aboca a un final, com a mínim, sorprenent.
Esper i desig, llavors, que aquest final indiqui que podem esperar una nova novel·la que segueixi explicant-nos la vida i els quefers dels personatges de Bisturí. En una entrevista he pogut llegir que l’autora no ho descarta. Seria molt d’agrair.
Com ja és, per altra part, molt d’agrair un novel·la que, a més d’engrescar-nos amb el dia a dia d’una investigació policial, ens planteja un seguit de dubtes sobre els límits de la moral, sobre la frontera entre venjança i justícia, sobre com enfrontar les ferides eternes que produeix l’espant…
Una novel·la negra. Una novel·la sobre l’ètica. Una gran novel·la.
