És amb un cert desencant que m’he acomiadat de Ciutadella aquest mes de juliol. Era l’hora de tornar a Mallorca després de visitar la família. He deixat amb molta pena una vila amb un nivell de saturació de visitants que no havia viscut mai. Crec que aquest fet tendrà una incidència negativa sobre el mode de viure, el confort i el benestar dels residents així com una pèrdua evident de qualitat a més d’un impacte nociu sobre el medi si no s’hi posa remei. El dia de la meva arribada amb el vaixell, no vaig tenir cap possibilitat d’agafar un taxi i per tornar me’n tampoc. El gran Paco Ibañez, que venia amb la seva guitarra i els seus 87 anys a donar un concert al Teatre del Born també va mostrar la seva sorpresa davant aquest port enorme que després d’haver de caminar molt fins a la parada de taxis no en trobàs cap. I digué abans de la seva actuació: –“Ni bus, ni taxi quan vaig trepitjar aquesta terra” i afegí amb el seu sarcasme proverbial: -“ni bus per anar a agafar un taxi.” Crec que aquest cantant, defensor de la llibertat i la justícia, un home compromès i fidel als seus ideals ben vigents encara avui, perquè malauradament la paraula llibertat s’ha confós amb llibertinatge, em sembla que mereixia que qualcú de l’organització del concert l’esperés. Jo, vaig anar i venir a peu, que com que som positiva em va semblar un esport saludable malgrat anar carregada de maletes.
A Mallorca, que pateix des de fa anys els problemes derivats d’un augment creixent de turistes que els nostres polítics no fan comptes regular -només parlen de la necessitat de fer un canvi de model econòmic, però les seves actuacions van en direcció contrària i segueixen fomentant l’arribada de més gent engrandint ports, aeroports, construint autopistes, i darrerament les institucions autonòmiques estan abocant gran quantitat de doblers a campanyes massives de publicitat donant a conèixer racons que encara havien escapat de les urpes del creixement desmesurat de visitants. Això demostra una aposta clara per la quantitat en detriment de la qualitat. Sense oblidar que aquestes polítiques afavoreixen l’arribada d’una mà d’obra poc qualificada i provoquen un preocupant excés de població d’aquestes illes, un territori de recursos limitats, per tant, d’una extrema fragilitat. De cada dia es fa més palesa -i amb la pandèmia actual encara més- la vulnerabilitat del sector turístic, una indústria que pot arribar a ser tòxica si no es controla.
Aquesta darrera estància a Ciutadella, doncs, m’ha transportat a un món “déjà vu”: carrers envaïts de gent, bars i restaurants sotmesos a una demanda exorbitant molt incòmoda i estressant tant per al personal dels establiments com per als clients, i la plaça del Born cada dia més atapeïda de cotxes. Al port vell més barques grosses que mai, i als carrers de la vila una explosió d’agències immobiliàries. Uns símptomes reveladors d’una estratègia i lògica comercial, com a Mallorca arribarà a perllongar-se al llarg de tot l’any. Voldria que fos una sensació equivocada, però el desig d’evasió que té la gent per oblidar el món on viu, aguditzat per una propaganda insistent de l’existència de paradisos propers encoratja i afavoreix aquest massiu allau de turistes i depredadors financers a llocs encara paradisíacs com Menorca. He pogut llegir a la premsa menorquina articles que reflectien la preocupació que ja existeix sobre la pressió imparable i devoradora que s’està apoderant de l’illa.
Aquest planeta necessita lluitar contra un consum desenfrenat, orquestrat per una publicitat sense pietat ni escrúpols, que ens condemna -si ens deixam- a ser turistes si no volem sentir-nos frustrats. Crec que l’ideal seria fer de les vides locals un món prou interessant i creatiu, perquè la gent del món no tengui aquesta ànsia de partir lluny de ca seva sinó de descobrir els tresors propers que moltes vegades ni saben que estan al seu abast.
Vull esperar que amb polítiques assenyades Menorca encara estigui a temps de resistir les envestides d’un món mercantil i bàrbar capaç de desfigurar i arruïnar la seva idiosincràsia i els seus paisatges bucòlics. El monocultiu turístic i l’especulació només contribueixen a crear una il·lusió efímera de riquesa que acaben amb pa per avui, fam per demà. Turisme sí però de qualitat, que vol dir amb mesura i respecte per un territori de dimensions reduïdes i de recursos molt limitats. I acabaré amb una frase del polític membre de l’Acadèmia francesa que fou Jean Mistler que va dir: “El turisme és la industria que consisteix a transportar gent que estaria millor a ca seva, cap a uns indrets que estarien millors sense ells.” Genial!
Raymonde Calbo Laffitte
