Louis era el nom del propietari d’una possessió ubicada a dalt de la muntanya propera a ca nostra al meu poble natal a França. Va quedar vidu jove i només tenia una filla, Maria Lluïsa, que es va casar amb en Paul Loubet un pagès ben occità i eixerit amb uns ulls verds que enamoraven. Tingueren dos fills: Jacques i en Roger i vivien tots junts en aquella casa on el patriarca d’aspecte envellit, regnava com a amo i senyor. Record que sempre anava vestit de negre i m’impressionava la seva estatura de gegant. Eren molt amics dels meus pares que sempre que podien anaven a ajudar-los en les feines del camp. També participaven, a part de la feina, de les festes de la matança del porc a l’hivern, del batre a l’estiu i de la modesta verema a la tardor. Per a la meva germana i jo eren dies de goig on jugàvem amb els fills de la casa només preocupats de passar- ho bé. Però a cada ocasió aquest padrí Louis assegut a una cadira baixa a prop de la xemeneia sempre passava gust de contar-nos la seva participació a la primera guerra mundial. Ens deia: -“Toca aquí al crani i notaràs encara els trossets de metralla que em varen deixar.” El seu net Roger, el més petit i mimat sempre li contestava: -“ Ai padrí! A nosaltres no ens importa gens la teva guerra.” I s’aixecava per anar a menjar una crep elaborada per sa mare. Aquell pobre home decebut afegia: – “Ho veieu què trist és tornar vell, poc a poc es va perdent el benefici de l’atenció dels altres, un temps tractaven els vells amb més respecte” i deia amb una mitja rialla “deu ser que n’hi havia menys i morien més aviat.” A la meva germana i a mi ens agradava escoltar-lo i encara record amb molta emoció la llum que irradiava la seva mirada d’home major encara ple de vida i saviesa. La seva passió a part de contar les seves batalletes era passejar-se entre els darrers ceps de vinya que quedaven a la finca i que encara proporcionaven un vi que aquell home considerava directament un producte del paradís. Louis ens contava que era l’únic coster d’aquelles muntanyes que s’havia salvat de la terrible fil·loxera. Al final del segle XIX la majoria de les vinyes del país varen haver d’ésser arrabassades a causa d’aquesta plaga. Per això, aquell home dedicava gran part del seu temps a la cura d’aquelles vinyes que s’havien salvat miraculosament d’aquesta tragèdia que arruïnà molts pagesos de la regió productors de vi. A nosaltres ens agradava que ens il·lustrés sobre totes aquelles coses del passat i no enteníem perquè el seu net Roger li feia aquests desaires. Un dia que li vàrem demanar el perquè de la seva actitud ens contestà: -“sempre conta el mateix i jo ja m’ho sé tot de memòria.” Quina poca paciència, incomprensió i falta de generositat típiques de la joventut ai las! Més tard quan aquell padrí ja no era, Roger va confessar-nos que li sabia molt de greu no haver prestat l’atenció que mereixia aquell padrí tan ple de la saviesa que dona el viure amb harmonia a prop de la terra natal tan estimada, heretada dels seus ancestres.
Però aleshores també em va venir a la memòria la injusta condició femenina de l’època ja ben entrat el segle XX a aquesta regió de muntanya. Na Maria Lluísa, la filla única d’aquell patriarca xapat a l’antiga, era una autèntica esclava d’aquell món de mascles. Era la que cuinava, tenia cura de les feines de la casa, de l’hort, de l’aviram, dels cans de bestiar i de caça i no record quantes coses més. Es considerava totalment normal, a banda de la seva participació a les feines del camp, que servís amb total resignació el pare, el marit i per suposat els fills. Record que molts de dies tenia dolors per tot el seu cos però sempre amb un somriure al llavis es desvivia per complaure tothom. No fou fins que vaig ésser més gran que vaig prendre consciència del que va haver de suportar aquesta dona i moltes altres en aquell món rural dominat per un masclisme cruel imperant. El marit de Maria Lluïsa va morir relativament jove i ella va viure molts d’anys envoltada de l’afecte dels seus dos fills que varen ésser conscients de la dura vida que havia viscut aquella mare abnegada, maltractada per un món rural dur, masclista i totalment injust.
Afortunadament avui les coses han canviat molt. Però sempre he valorat i agraït la sort d’haver tingut un pare tan extraordinari com el meu, un home que no va dubtar en invertir una gran part dels diners -fruits d’una modesta paga- a la nostra educació per a què poguéssim sortir d’aquell món massa tradicionalista i tancat sobretot per a les dones. Era un home avançat al seu temps. Gràcies a ell, la meva germana i jo ens vàrem poder obrir camí cap a una emancipació que ens conduiria a la nostra total llibertat i realització com a persones. Anys més tard vàrem assabentar-nos que a aquell padrí que ens queia tan bé, li hagués agradat tenir-nos com esposes dels seus dos estimats nets. Això passava fa més de seixanta anys. Però com diuen a Mallorca: “Uns comptes fa s’ase, uns altres el traginer i uns altres l’amo de s’ase”. Quina sort per nosaltres!
