Guillem López: “El canvi de perfil de turista és bo. Ara hem de solucionar els efectes colaterals no desitjats, i proposo fer-ho a través d’una autoritat independent” Per Llorenç Allès

Confeso que quan arriba l’estiu, sempre guardo un espai a la llista de persones entrevistables per a Guillem López Casasnovas. És l’oportunitat de parlar de tu a tu amb una persona que segurament aquí valoram menys que a fora. És el moment de rallar d’economia amb algú que en sap i molt, i que ocupa i ha ocupat llocs molt destacats al conjunt de l’Estat. Acaba a més de presentar un llibre, amb Alfons Méndez, ‘Relat de l’Economia Menorquina’ editat per l’IME i Documenta. En aquesta ocasió, volem perfilar la seva idea d’una autoritat independent per posar ordre en la Reserva de la Biosfera, i conèixer dos aspectes seus que a molts ens passaven desapercebuts: el seu paper com a president de la Fundació Teatre Lliure, i com a membre del Patronat que regeix la construcció de la Sagrada Família. Del seu treball com a membre de la Comissió per la reforma fiscal d’Espanya i dels Fondos europeus Next Generation per Catalunya i Balears ho deixam per una altra ocasió.

• Fem una mirada a la Menorca d’aquest mes d’agost. Restaurants plens, carreteres saturades, cues per anar a les platges, recollides de residus insuficients… Correm el risc de morir d’èxit?
• El perill existeix, sí, però hi ha antídots. Ara tenim l’èxit, i hem d’intentar neutralitzar aquells elements que podrien fer fallir aquesta oportunitat. He posat algunes idees ja per escrit en aquest sentit. Els danys colaterals es poden neutralitzar. El 1993 es declara Menorca com a Reserva de la Biosfera, i d’acord amb aquesta declaració, s’ha de crear una agència que exerceixi la custòdia d’aquesta reserva. Hi ha un projecte de Llei en fase d’al·legacions que crea una agència sense personalitat jurídica, que depèn del Consell i que ha de fer una sèrie de coses que jo dubt que pugui fer tal com s’està concebint, com un ens funcionarial depenent del Consell insular. Aquesta agència s’ha de nodrir de competències que venen d’altres administracions, i tenim proves evidents que aquestes alternatives no funcionen, per resistències internes o a vegades simplement perquè les administracions no són del mateix color polític. La reticència de cedir poder entre administracions és molt gran. Llavors, quin és l’antídot per neutralitzar els danys colaterals de l’èxit? Que hi hagi una autoritat independent que posi ordre al tema d’aqüífers, de circulació viària, d’aparcaments, de parc d’habitatge, de neteja, de residus, etc. de manera coordinada. I que cada Administració les pugui considerar per a la seva execució. La recomanació seria mandatària però prudencial: fes o explica per què no fas.

“Tenim uns danys colaterals que s’han d’arreglar, com accés a platges, a l’habitatge, preus impossibles, cotxes arreu… Qui pot unificar tot açò i donar-li coherència? Una autoritat independent”.

• L’autoritat ha de ser independent en relació a qui?
• Independent de totes les administracions. S’haurien de consensuar els noms dels qui l’han de regir: presidència, gerència i un òrgan de govern. I potser amb un consell assessor de suport format per ex presidents i ex batles, perquè està demostrat que qui més interès té en preservar el bon nom de la casa, són els ex. Necessitam gent amb reputació ja feta que vulgui fer aquesta contribució. La composició de l’òrgan de govern s’hauria de pactar com a un tot, com a conjunt de noms experts i apartidista, i no des de quotes de partits i/o d’administracions. Sense més funcionaris; les  competències en execució no es tocarien.
• Açò requereix, primer, generositat política. No sé si ara mateix aquest és un ingredient que abundi…
• És més probable que se sigui generós políticament cap a un tercer independent que no cap a un conseller d’un color polític diferent que és l’alternativa actual. Ningú no cedirà competències a algú que després s’hagi de trobar a una disputa electoral. En canvi, és diferent cedir-les a un grup de gent que tu has consensuat per la reputació que tenen, amb un mandat que superi el cicle polític i que faran recomanacions prudencials. O sigui, li diran a l’administració que correspongui que emprengui determinada acció, o que, en cas de no voler-ho fer, expliqui obligatòriament davant de la ciutadania les raons. A darrera hora sempre pot haver-hi algun polític que vulgui fer altrament, però és molt diferent no fer perquè ho ha dit algú d’un altre color polític amb qui batalla, que dir que no ho vol fer perquè ho proposa tot un consell de govern d’una autoritat independent que ho avala amb coneixement i expertesa acumulada i contrastada.
• Com em pot convèncer que aquesta proposta no suposa crear un organisme més sense massa rellevància…
• L’ Agència s’ha de crear; però no és el mateix adscriure-la a l’administració del teu enemic polític que a una Autoritat independent. El que està a punt de crear-se, a partir del projecte actual de Llei de Reserva de la Biosfera, és una agència que naixerà amb tots els dèficits que faran crec jo que sigui inoperativa: estarà adscrita al Consell insular, sense personalitat pròpia i nodria de càrrecs i funcionaris. Açò és el que estem abocats a tenir així com estan les coses ara mateix. Tant de bo m’equivoqui en el pronòstic. Jo pens amb un òrgan de govern que tengui autoritat (la potestat administrativa es una altra cosa), i allò que li dóna autoritat és la seva independència i vàlua de les persones que la integren. El que propós ja sé que no és senzill: l’empoderament del Consell és encara avui un repte, els interessos polítics son molts i les inèrcies administratives, diverses.I el que dic pot ser més immediat i no hipoteca una sol.lució administrativa futura amb una advocació de competències si cal. Fa més de trenta any que codirigeixo el mestratge de gestió pública de les universitats catalanes i crec que se el que dic.

• És una proposta novedosa…
• I complicada, sí. Però bona si pensam amb les alternatives i la inacció conseqüent. A més,  si em demanes què necessita Menorca ara que hem canviat el perfil de turisme, crec que és açò. La gent vol venir a Menorca, i si no la cuidam, malmetrem aquesta marca de Reserva de Biosfera que hem creat. Estem rompent finalment el paquet de l’operador del turista que no sap a on va, a preu rebentat i amb el tot inclòs. La gent demana ara Menorca, rompem el ‘paquet’ en un món digital i neix una demanda diversa de gent que sap que vol, cerca moure’s amb llibertat i que està amb disposició a pagar per tenir-ho.  Però cal posar a la irrupció d’aquesta nova demanda un poc de ordre. 

• Per tant, entenc que aquest canvi de perfil de turisme que experimentam aquest estiu a Menorca, és bo?
• És un èxit incipient. Tenim uns danys colaterals que s’han d’arreglar per a no escalivar es peix, com l’accés a platges, separa l’habitatge de primera o segona residència de la inversió especulativa, alces indiscriminades de preus, cotxes arreu… Qui pot unificar tot açò i donar-li coherència? Algú que ho coordini sense esperar més projectes de llei, debat competencial i mesquineses polítiques.

“La gestió de les arts és molt més interessant que girar lletres a un banc o que la gestió financera. Perquè estàs gestionant amb gent que té un capital humà molt específic i que te objectius que no són comptes de resultats”.

• Canviem radicalment de tema. Com acaba un home com vostè al capdavant de la Fundació del Teatre Lliure de Barcelona, un càrrec altruïsta?
• Sí La meva única retribució és la de catedràtic fundador de la Universitat Pompeu Fabra, docent i responsable de tota l’àrea de Economia i gestió pública, hisenda i fiscalitat. Però hi ha vida intel·ligent també fora e la universitat. Lla meva afició de molts anys al teatre em va dur a acceptar aquest càrrec. I perquè des d’un punt de vista econòmic i de política pública, la gestió de les arts és molt més interessant que girar lletres a un banc o la gestió de molts negocis. Perquè estàs gestionant amb gent que té un capital humà molt específic i que cerca coses que no són comptes de resultats. Tenc l’experiència d’haver fundat i dirigit des de fa vint i cinc anys un centre de recerca a la universitat en economia i salut de característiques semblants. Professionals amb talent, reputació, ego… Gestionar humans amb recursos, no recursos humans. Com a repte per algú a qui li interessa la gestió pública és un àmbit molt interessant, i a més, el teatre és vivència cultural per jo.
• Com es gestionen els egos?
• Els egos es gestionen amb un altre ego, que és el meu. Vull preservar la meva reputació a favor del conjunt per sobre de tots els egos que formen part de la gent que es mou entre els escenaris del tres teatres que tenim. Sense retribució altre que donar vida al projecte fundacional rebut de Fabià Puigserver.
• És més difícil aquesta gestió que la de bancs o doblers?
• I tant! Afrontes conjuntures molt complicades no només externes, també internes. Entro fa dos anys després de la crisi de Lluís Pasqual.He hagut de refer la governança amb un nou director, Juan Carlos Martel, i desenvolupar els òrgans de govern des de l’acord de totes les parts implicades. Hi ha altres teatres a Barcelona que exhibeixen obres que ja saben que funcionen. Noltros tenim producció pròpia, fem residències d’actors i autors, programació internacional, obra experimental, aules a les escoles…
• En un càrrec com el seu, de president de la Fundació Teatre Lliure, pesa més la gestió econòmica o la gestió cultural?
• El pressupost ens ve marcat. Les entrades als espectacles pesen poc dins el total. Les administracions financen creativitat, no estructura. Allò que justifica l’ús dels doblers públics és la creació, el que serveix per empènyer la frontera de la cultura i fer la arribar a la gent. Les administracions que ens ajuden han de valorar al final si està justificada la inversió o no. Es una Fundació privada -homologable només al Liceo i al Palau de la Música, amb qui m’entenc molt bé amb les presidències de Salvador Alemany i Mariona Carulla- i amb presència de totes les Administracions, de la cooperativa fundadora, de l’associació d’actors.
• Parlem ara d’una altra tasca seva força desconeguda i voluntària, com és la seva participació al Patronat de la Fundació Junta Constructora de la Sagrada Família de Barcelona. Com hi arriba?
• Va ser una proposta del bisbe i amic Sebastià Taltavull quan vaig acabar el meu periple de dotze anys com a conseller de govern del Banc d’Espanya. Em va demanar si podia ajudar, i vaig dir que sí. Com a economista és una feina també molt interessant. Tot i que és agradable que un ex alumne et recordi i et tingui en consideració, en aquest paper veig materialitzacions concretes, torres que s’acaben d’una gran bellesa. Cada any tenim més de 3 milions de visitants, i tots els recursos s’inverteixen al temple. El nostre objectiu com a un dels set membres del Patronat Junta Constructora és quedar ‘abolits’ quan s’acabi la construcció. Acabar la Sagrada Família serà molt important, perquè deixarem una obra sense hipoteques, serà una obra autofinançada. Allò que paga la gent per entrar s’empra avui per a la construcció.

“Tot i que és agradable que un ex alumne et recordi i et tingui en consideració, com a membre del Pratonat Junta Constructora de la Sagrada Família, veig torres que s’acaben de gran bellesa”.

• Gestionen un pressupost d’uns 100 milions d’euros anuals…
• No però mentre dura la crisi o hem hagut de tancar. Entre el que s’ingressa amb les entrades, merchandising i les donacions, volta per aquí. Pensa que parlem d’un temple expiatori, i hi ha molta gent que fa donacions. Es un honor per jo ajudar en aquesta causa.
• Està cansat de sentir l’expressió “açò és més lent que la construcció de la Sagrada Família”?
• Les crítiques que tenim són de si valia la pena o no refer l’obra de Gaudí. Jo no hi entenc en açò. A mi em van cridar per ajudar a acabar una obra que és admirada al món sencer, és una icona de Catalunya. Fa un temps hi havia gent en contra que ara ja hi està a favor. Els veïns es queixen periòdicament. No és cert que no paguem llicències d’obra. Està tot regularitzat, hi haurà ara un pla especial, no es formen cues per comprar entrades. El nostre món és digital.
• Com a corresponsable de la part econòmica, compensa el gran cost d’una obra com aquesta?
• No hi ha altra compensació que veure que la obra avança. Ja veuràs abans de final d’any que preciosa resulta la inauguració de la torre de Maria. L’obra es paga amb el que dóna la gent dia a dia. Noltros agafam els doblers que ens arriben i els posam a la construcció. Durant la meva època i ja duc quatre anys, per exemple, hem hagut de trobar alternatives a tenir els doblers al banc, perquè ara ens cobren per tenir-los-hi. Hem hagut de repensar-ho, i ens vam adonar que allò que ens interessava no era tant guardar doblers com invertir-los en pedres. Tenim dues finques on les guardam i les treballam. Quan una pedra arriba al temple, se la col·loca com si d’un joc de Mecano es tractés, per fer compatible l’obra amb les visites. Les pedres enormes venen de tot el món, i el seu preu pujava més ràpidament que no els interessos dels doblers. Per tant, posats a invertir, valia més fer-ho en pedres, que després es tallen al mil·límetre, es transporten al temple i es col·loquen. Garantim que l’obra s’acabarà!.
• La pregunta del milió: Quan estarà acabada la Sagrada Família?
• Abans de la pandèmia, els plans eren tenir-la llesta el 2026. Ara, jo diria 2030.