No cal ser pare o mare per gaudir d’aquesta novel·la, ni fer-hi prop, però de ben segur els que sí que ho som, i hem vist el pas dels fills per l’adolescència, notarem un aire de familiaritat, fins i tot sentirem complicitat, amb tot el que Alba Sabaté ens narra a Galetes de mel i gingebre.
Però, sisplau, no us vull donar una falsa idea. Aquesta novel·la ens parla d’adolescents, és cert, però amb una enorme profunditat i, sense cap mena de dubte, va molt més enllà dels arguments tòpics que s’associen a aquesta etapa de la vida.
Fixeu-vos en l’argument i estic segur entendreu el que vull dir-vos:
L’Arnau i la Renata són dos joves a punt d’acabar el batxillerat. Ell, d’amagat, es vesteix amb roba de dona; ella es canvia sovint els colors dels cabells. Ambdós somien un futur i mentrestant gaudeixen fent-se fotografies, caminant per la muntanya, cuinant galetes… I malgrat que la joventut no cicatritza per si mateixa les ferides, i els fantasmes del passat no poden ser exorcistats amb la facilitat d’una rialla, si més no plegats aprendran a conviure-hi.
Arribats a aquest punt no me’n puc estar de dir-vos que m’ha fascinat com l’autora ha aconseguit posar-se dins la pell de la Renata, la narradora, fins al punt que sents la veu, les paraules, les expressions d’una noia molt jove. L’Alba Sabaté no ens parla de la Renata, és la Renata qui directament ens parla.
I llavors, sí, hi trobem dol, incertesa, conflictes i tristors, però també esperança i bellesa. A la fi una novel·la en què els joves són, enmig de la desgràcia, qualque cosa més que un sac de gemecs, a la fi una novel·la que els permet, sense judicis ni prejudicis, que diguin la seva! I, no en tingueu cap dubte, que a Galetes de mel i gingebre la diuen.
Veurem, llavors, com enfrontem les pèrdues, com es relacionen amb els pares, com viuen l’amistat, el desig, l’amor, el sexe, la mort.
Permeteu-me, abans de seguir amb la ressenya, una reflexió personal. Per a qui, com jo, ja té un peu, o gairebé els dos, al llindar de la vellesa, és molt reconfortant llegir una novel·la que, tot tractant de joves, respira veritat i ens mostra que és possible esguardar el món amb uns altres ulls. Ni pitjor, ni millor, un esguard diferent. Això dóna vida.
Disculpeu la disquisició, però m’he quedat satisfet de fer-la. Tornem a l’Arnau i la Renata, “enfilats al damunt d’una teranyina prima”, que porten una feixuga motxilla sobre les espatlles, que arrosseguem incomprensions i incerteses, que han de superar dubtes i incomunicació, però que alhora generen carretades de somnis.
“No sé en quin diari vaig llegir que a vegades les il·lusions que ens fem ens penetren tan endins que de tant voler-nos-les creure ens les fem nostres del tot”
Una gran novel·la, aparentment senzilla, però que de ben segur és el destil·lat d’una llarga i intensa feina. Aconseguir la veritable senzillesa, i que aquesta no caigui en la buidor, estic segur que és una tasca titànica.
Llegiu, sisplau, Galetes de mel i gingebre, i, esclar, hi trobareu la dolçor i l’amargor, però sobretot albirareu els sentiments, les esperances, les vides del jovent.
He de cloure ja la ressenya i ho vull fer amb una cita que esmenta la Renata i en la que he volgut veure el missatge final de la novel·la. Només se’ns diu que és d’un escriptor austríac. No ho he pogut esbrinar, però m’agradaria força que fos d’Stefan Zweig, simplement per tot el que significa: “Existir és immens”.
