Ara que no tenim gent a casa i que amb la tardor els horaris són uns altres, reprenc l’hàbit, havent sopat, de posar alguna pel·lícula o sèrie. Actualment estic amb Al borde –On the Verge-; una sèrie que narra la història de 4 bones amigues, molt diferents entre elles, en plena crisi de la mitjana edat. Són capítols de 30 minuts, àgils, una miqueta ximples per moments, però divertits i gens pesats, perfectes per a acabar el dia.
Una xef, una mare soltera, una hereva i una aturada són les protagonistes; a elles s’uneixen les seves respectives famílies, també variades. Cadascuna de les quatre dones té algun tret amb el qual puc arribar a sentir-me identificada; no sé si podria fer-ho simplement amb una d’elles.
L’altre dia una de les escenes em va fer pensar: la xef tornava d’escola amb el seu fill, ella conduïa i el fill anava assegut al seient del darrera. El nen, d’uns 10 anys, anava menjant llaminadures i dolços d’una gran bossa que els havien donat en el col·legi, amb motiu de la celebració del cap d’any. La mare, una mica estresada, no li prestava massa atenció, cosa que a ell no semblava importar-li per estar més que acostumat a aquest ritme frenètic en el qual, sense donar-nos compte, a vegades ens veiem immersos els adults. Com anava dient, el petit explicava a la seva mare el seu dia a dia dins de l’aula; les diferents maneres com l’exclusiu col·legi pretenia sensibilitzar als menors de l’altra realitat que fora del seu món de luxes existeix. En acabar la seva explicació, el nen, molt fan dels Beatles, va preguntar a la mare: mare, creus que si John Lennon continués viu el món seria millor? Pregunta seguida de tota una argumentació en la qual ell mateix donava resposta a la qüestió; per reduïr aquesta a un gran SÍ!
No puc estar més d’acord amb el noi: si John Lennon continués viu el món seria un lloc més bonic, un lloc millor en el qual tots seríem una mica més feliços.
M’explico: si som vibració, si el bon rotllo es contagia -el dolent també desafortunadament-, si les persones que riuen a riallades ens fan riure a nosaltres també, si un atac de petons ens arrossega a voler retornar-lo amb escreix, si l’amor ho és més quan el compartim… Em sembla clar i meridià que algú com John Lennon, capaç de compondre Imagine, de mostrar de manera tan natural el seu amor en públic, de vestir-se de blanc i obrir les portes i finestres de la seva casa perquè la llum, la seva també, ens arribés, faria de la Terra un espai en el qual la vibració seria una miqueta més alta. Però John Lennon no hi és, nosaltres tampoc som ell, tot i així qui diu que no podem aportar el nostre raig de llum i fer del món un lloc millor?
