Fa 56 anys que en Matias Quetglas viu de la pintura. També hi ha afegit escultura pel camí, passant del format de dues a tres dimensions. Enguany, s’atreveix a mostrar l’art en la sala fosca d’un cinema, amb la projecció de la seva primera pel·lícula “Mientras vivas, brilla”, que es podrà veure el 29 d’octubre al Teatre des Born. Establert a Madrid des de fa molts anys, aprofitam una estada una mica més llarga del que sol ser habitual per parlar d’aquest nou projecte, de pintura, de vida i de poesia.
Hem pogut veure obra nova fa poques setmanes al Convent d’Alaior, a l’exposició “Ira i Luxúria”.
Em va fer molta gràcia el títol d’aquesta exposició, perquè “Ira i Luxúria” és estimulant. El fet que es faci a una antiga església, també té el seu punt surrealista. Avui en dia ningú s’escandalitza per aquestes coses, però no deixa de ser curiós. Hi ha dos dibuixos que ja estaven fets abans que en Carles Jiménez, comissari de l’exposició, em cridés. Però la resta els vaig pintar expressament. He de dir que, després d’haver-los enviat, he seguit amb aquesta mateixa temàtica de la luxúria, perquè al cap i a la fi som un pecador i m’agrada. Qui no té idea de pecar, no disfruta del pecat.
Què ens pot contar d’aquest nou projecte audiovisual, aquesta primera pel·lícula de Matias Quetglas?
He fet feina durant aquests darrers 3 anys en una pel·lícula autobiogràfica que es presentarà a Ciutadella, el pròxim dia 29 d’octubre al Teatre des Born. En aquesta pel·lícula jo som el guionista, el càmera, el jove bo, l’escenògraf… Ho he fet tot manco el muntatge, pel qual he tingut l’ajuda d’un amic que coneix molt bé els meus gustos. Avui en dia es pot fer cine amb molt pocs elements. I aquesta és una pel·lícula que és bastant interior, i conta com un pintor es troba a ell mateix davant les obres. I que, a més, fa l’esforç de contar-ho.
És complicat contar-ho?
No, el que és complicat és contar-ho bé! Feia anys que feia petits vídeos que penjava a YouTube, perquè sempre m’havia interessat com a exercici privadíssim el creixement d’un quadre per comprendre a partir de quin moment m’equivocava i havia de fer marxa enrere. Però vaig tenir un accident de salut que em va fer pensar que volia deixar memòria de jo mateix i em vaig ficar dintre d’aquesta aventura.
Fa 3 anys que va començar i la presenta ara.
Sí, perquè açò del cine un es pensa que en dos dies ho escatarà i després tot torna molt complicat. I una volta feta la pel·lícula, mostrar-la i distribuir-la és realment difícil. El món del cinema és molt complex. Avui en dia, o fas grans superproduccions o fas feina a televisió. No hi ha un mig camí per fer entrar allò que diuen “underground”, que és el que jo he fet. En el sentit que és un projecte fet d’una manera molt naïf, sense pressupost, sense ajudes i tal com hem pogut, però mirant de fer-ho bé. L’he rodada en castellà, perquè el meu món professional està més lligat a aquesta llengua, i es titula “Mientras vivas, brilla”. El final no el podem contar. Però no és una pel·lícula de suspens… Xerra bàsicament de la manera de viure que té un pintor davant del món.
És presentar davant del món, també, una manera de treballar.
Els pintors solem tenir molta curiositat per com pinten altres artistes. Conèixer de quina manera la seva vida privada els ha duit a pintar d’una manera o d’una altra. Jo, per exemple, sempre he estat un maniàtic de saber com feia les seves dones en Picasso, què pensava. Açò és feina de xafarders. La vida personal contagia el resultat de les obres. Així que la manera que un té de viure intervé en el resultat del que fa. A vegades ralles de lo que tens, a vegades del que no pots aconseguir, d’altres, d’allò que t’ha frustrat. I, a vegades, ets un portaveu d’idees, siguin filosòfiques o polítiques.
Quines diferències hi ha entre la pintura i el cinema?
Hi ha moltes diferències entre el cinema i la pintura. Però a tota obra d’art hi ha dues coses essencials que són comunes a la música, a la literatura, al cinema o a la pintura. I són que vols comunicar i vols emocionar. En canvi, les diferències, entre cinema i pintura, radiquen en el temps. Un quadre el pots veure en deu segons. T’hi pots entretenir una hora, si vols. Però ja està vist. Si una pel·lícula dura 90 minuts, necessites 90 minuts, a banda que sempre conta una acció i passa per diferents fases, igual que la música. La pintura és possiblement el sistema més fred d’expressió que coneixem, igual passa amb l’escultura. La música, per exemple, entra al cor d’una manera automàtica. En canvi, mirar pintura és un acte intel·lectual, menys emocional. No arrib a entendre a les persones que s’emocionen davant d’un quadre. A jo el que m’emociona és pintar, però no em mou mirar un quadre. El que sí que m’emociona de la pintura d’altres és veure si l’han dirigit, si l’han comandat i han fet allò que havien de fer perquè el quadre funcionés. Les meves emocions funcionen en aquest sentit: veure que un individu ha sabut emprar les seves eines i ha sabut com emprar-les per comunicar alguna cosa.
Els quadres d’en Quetglas el dirigeixen o és ell qui comanda?
Visc de la pintura des que tenia 19 anys, i he tingut la sort de fer sempre el que m’ha vingut de gust. La diferència entre les obres de llavors i les d’ara no és l’edat, sinó que som més propietari dels meus propis pensaments. I faig el que vull, com vull, sempre que pugui. A vegades el quadre comanda. I no tenc cap problema en deixar-me comandar per un quadre, si està ben començat. Si l’inici no és bo, es converteix en un enemic. Però em sent un privilegiat.
Ha comentat que segueix pintant luxúria.
Jo quan vaig començar a pintar era un artista descriptiu. I amb el temps, he tornat més narratiu, conto històries. No és el mateix plasmar una figura que mira de cara que dos cossos fent coses. I la temàtica de la luxúria, l’amor físic, és un territori fantàstic per fer figures que…fan coses.
Hi ha altres narratives damunt les teles que té començades?
Jo tenc com a argument principal respecte de la meva posició davant del món el fet que fa falta molta poesia. Per açò he pintat un poeta. Jo som un gran lector de diaris, m’agrada comparar el que diuen. I en aquest moment, cada vegada que tanc un diari pens que hi manca poesia. Ben igual que manca a la política. Vivim en un món molt prosaic, que està com avergonyit de tenir una idea romàntica de l’existència, i necessitam poesia, des del meu punt de vista. Per açò procur que el que faig tengui una mica de pulsió poètica.
Veurem, idò, poesia escrita de Quetglas?
Quan tenia 13 o 14 anys escrivia poesies. I no fa massa les vaig tornar a llegir i em fa vergonya perquè eren terribles. Però crec que sempre he tingut un sentit, si no poètic, almanco metafísic de la vida. I Menorca ho afavoreix. Almanco la que vaig conèixer d’al·lot.
