Veient com una filleta de set anys explicava dissabte passat davant pares, infants i joves, la seva experiència d’iniciar catequesi, la formació i la vivència de Jesús, quan sols tenia cinc anys, em va fer valorar l’actitud d’entusiasme que a vegades vivim. Actitud que és com una pujada d’ànim que sembla ens ve d’una força superior a la nostra. La paraula llatina enthusiasmus deriva del grec (enthousiasmus): inspiració divina, èxtasi. Escoltant-la, segur que molts sentíem el desig de posar “entusiasme”, “alegria”, “convicció”, a tot el que duem entre mans.
L’entusiasme és una virtut valuosa i necessària. Qui viu o actua entusiasmat, viu i actua animat per la força d’un amor i d’una voluntat que no sols és capaç de mantenir-lo animat, també d’aixecar l’ànim d’altres.
Cada diumenge visit persones grans o que pateixen alguna dificultat per a sortir fora de casa i relacionar-se obertament amb qui sigui. Algunes d’elles, per no dir totes, m’animen a no caure en un estat de queixa o de passotisme. Les seves ganes de conversa, el seu somriure, la seva voluntat de superar la dificultat que viuen, m’inclinen a viure el que visc adoptant una actitud positiva d’aprenentatge, de riquesa personal, de saviesa que és mestre de la vida. Qui desitja educar la seva voluntat i el gust del viure, sap que després d’un engany, d’una infermetat, d’una desil·lusió, pot ressorgir amb ganes l’entusiasme de seguir avant sense perdre el pas. I és que la vida, i cadascun dels seus passos, és un camp d’aprenentatge fascinant. No poques persones que tenen prou motius de queixa, m’han demostrat que cadascú viu el que viu segons les ulleres en que ho mira i ho acull.
Qui és entusiasta, es converteix en mestre i guia a favor de qui és apàtic, indiferent, queixós, remuc. No és la força muscular, ni la salut física, tampoc la riquesa o el benestar, sinó la força interior, la força de l’ànima, la qui ens condueix a una vida amb mirada i acollida positiva.
Els adults tenim la missió d’entusiasmar als qui són més joves i a aquells que s’inicien en el camp sorprenent de la vida. Els adults ens hem de sentir cridats a acompanyar a qui inicien camins obscurs, desconeguts, meravellosos, misteriosos…, camins que nosaltres ja hem viscut i compartit. Qui ajuda a uns altres a despertar capacitats, talents, possibilitats…, viu l’adultesa de la vida. Tots aprenem a força de viure cada moment, cada pas, amb ganes de descobrir el secret misteriós i atraient que s’amaga en tot allò que vivim. A tots ens és necessari viure acompanyats per una persona que vertaderament és “adulta”.
Aprenc, encuriosit i apassionat, quan una persona ja gran em diu, com m’ha dit: No importa viure anys, el que importa és descobrir el com i el per què del viure.
Aprenc, encuriosit i apassionat, a qui sap deixar el que fa i acompanya a qui pateix, i el visita, i li telefona, i li envia un WhatsApp… i sempre ho fa amb el to propi d’una relació amistosa, gratuïta, i lliure de ganes improcedents d’informació.
Aprenc, encuriosit i apassionat, de qui sap expressar, amb un gran respecte i amor, una paraula, un argument, una raó de pes, diferent fins i tot a la que avui rep l’aplaudiment de la plutocràcia, d’aquells que hores d’ara aspiren manejar el poder de la influència sobre tants àmbits de la nostra vida diària: la família, l’educació, la consciència…, i no tenen cap por a ser estigmatitzats.
La vida es presenta plena de sentit quan, enmig de dificultats, no perd l’entusiasme. L’entusiasme mou les persones, és l’electricitat de la vida quan es converteix en el seu hàbit.
Tants i tantes que creiem en valors, com els de l’honradesa, la sinceritat, la vida, la llibertat, el misteri que ens acompanya, la dignitat de tot el que és “natural”, Déu com a font del bé i de l’amor…, no deixem d’apagar el nostre entusiasme a favor d’ells. No els deixem decaure!
