La temporada turística ha acabat. Bé, no del tot. A Cala Galdana fins que no fineixi el mes d’octubre hi continuarà havent-hi xiringuitos oberts, hotels rebent clients i apartaments turístics hostatjant a través de les plataformes com ara Booking o Airbnb. Així podríem dir que la temporada turística ja ha entrat en aquella fase en què està morint de finor. No sé si, en el balanç final, ha estat una bona o una mala temporada. Quan ho comentes, els afectats -sí, després de la pandèmia els podríem anomenar així- diuen que no es poden queixar però que comparat amb els temps anteriors els resultats econòmics han minvat força. Menorca tornarà a entrar en aquesta fase de tranquil·litat absoluta que tant agrada a la majoria de menorquins (no a tots). El temps tornarà a retorçar-se amb la lentitud d’una eruga que transitarà durant uns mesos fins a la fase de crisàlide. Durant aquest temps, que viurà la feliç metamorfosi fins a l’eclosió de la papallona, la natura imposarà el seu ritme que tots, viatges a l’exterior a part, acabarem adoptant: foc de llenya o calefacció, cames-seques, esclata-sangs, pesca nocturna de calamars, aparcaments folgats, carreteres transitables, reconeixement de les persones que et trobes pel carrer, classes de tennis, ioga, música o ganxet, lectures; agradables hores davant el televisor contant episodis o anècdotes d’aquest temps d’estiu que no tornarà fins a mitjans de l’any que ve. A pesar d’aquesta monotonia aparent que tant ens agrada i que la gent de la ciutat qualifica d’avorriment col·lectiu i que la gent de Menorca anomenam agradable vida insular, l’illa ens ofereix també períodes d’excitant entreteniment. La programació del Teatre Principal de Maó, per exemple, n’és un exemple. A principis d’octubre ja hem pogut gaudir de l’obra Arminda, una història d’homes de Joan Ramis i Ramis (el passat dijous es va fer al Teatre des Born) interpretada per la companyia La Trup dirigida de manera magistral per Sergi Marí. A finals de mes Il barbiere di Siviglia de Gioachino Rossini, amb l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, per tal de celebrar els 50 anys dels Amics de s’Òpera de Maó. Al novembre, Las criadas de Jean Genet i l’adaptació teatral de la magnífica novel·la d’Irene Solà Canto jo i la muntanya balla. Etcètera, etcètera. El títol de la novel·la esmentada m’ha fet pensar en un grup de turistes format per homes i dones d’uns trenta anys que em vaig trobar al camí asfaltat de Cala Mitjana. Davallaven cap a la platja carregats de bosses, tovalloles i ombrel·les. Ella (en castellà): «Aquesta illa està mal feta. Les cales haurien de ser dalt. Hi arribaries cansada, et banyaries i, després, la tornada faria baixada». No vaig detectar cap ironia i la meva impressió es va veure confirmada per l’absència de rialles. Me’ls estim amb bogeria.
Contat per un vigilant de la platja de Cavalleria. Turistes que es volen donar un bany d’argila. El vigilant compleix diligentment la seva tasca i comunica l’ecològica prohibició. La turista, indignada, s’ofèn i es rebel·la amb passió. Ha estalviat tot l’any i vol fer-se el bany d’argila a la platja de Cavalleria i immortalitzar l’instant amb una fotografia. Els indígenes no som tan diferents dels turistes. Compartim el mateix egocentrisme i la passió ansiosa per l’instant. Així com molts de menorquins que es dediquen al turisme tindran vacances quan acabi la temporada, els turistes regressaran al seu lloc de feina quan acabin les vacances.
Però no era per aquí per on volia anar. A l’extraordinària i molt recomanable Arminda, una història d’homes els actors -Queralt Albinyana, Rodo Gener, Eugeni Marí, Josep Mercadal, Xavier Núñez, Àlvar Triay- repeteixen molt una paraula que sona estranya a ulls d’ara, sobretot a Menorca: onclo. Si Joan Ramis va escriure-la significa que es feia servir a Menorca fa 250 anys. De fet, a la toponímia menorquina, en concret a la zona des Mercadal, hi ha sa Cucanya de s’Onclo. A Menorca, per referir-se al germà del pare o de la mare, s’empra la paraula conco. No es fa servir, com a la majoria de la resta de territoris, el mot tiet. Però hi ha un problema. Conco significa en aquestes terres fadrí. Segons l’etimologia aportada pel DCVB oncle o onclo provenen del llatí. En canvi, conco prové del català antic avonclo, ‘oncle’, deformat en el llenguatge infantil. La pregunta que em faig és: per què es va perdre aquesta variant, molt viva a la resta de territoris, si també era ben viva al segle XVIII a Menorca? Com no, el gran tresor que és el diccionari ens aporta una pista. El senyor onclo: es diu, o es deia, perquè jo no ho he sentit mai, per eufemisme del cul. Alenar pel senyor onclo d’algú: pensar o obrar subjectant-se servilment o a les ordres d’un altre.
Sí, també les paraules es desgasten per culpa del vent de llebeig de les associacions no desitjades.
